Un projecte cultural, el que ara els gestors anomenen «una indústria cultural» pot néixer per diverses raons, però cap d'elles parteix d'un estudi de mercat. Aquesta mena d'anàlisis vénen posteriorment, si es que es fan, perquè un ja sap d'entrada que la cultura no és el millor dels negocis possibles. Els inversors xinesos no compren biblioteques ni teatres, ni auditoris musicals, ni, ai las!, llibreries, perquè ells seran xinesos, però ximples, no.

Les úniques empreses culturals que encara funcionen bé al nostre país són les que actuen discretament, navegant com poden entre les aigües remogudes i fangoses de la crisi. N'hi ha d'altres que simplement es queden a la vora encallades, abandonades entre les roques, i algunes altres que, aixecant banderes i veles al vent, van directes a l'abisme. En diuen «morir d'èxit».

En una economia de mercat com la nostra no compten gens ni mica els mèrits artístics, els serveis que es presten a la societat, no compta en absolut ser un músic de talent, un actor de prestigi, un escriptor amb ganes i coses a dir. L'únic que interessa són els resultats i els resultats únicament es valoren amb euros. No es tracta de posar en qüestió el sistema, però si amb aquest sistema la cultura va minvant perillosament, potser sí que alguna culpa en deu tenir, dic jo.

Cada setmana ens despertem amb la notícia d'una llibreria que tanca, evidentment no surt mai a portada sinó en les seccions d'«oci i cultura». La llibreria «Negra y Criminal» és una d'aquestes que ha anunciat el tancament i és també un exemple del perillós virus anomenat «èxit». El seu catàleg de novel·la negra és dels més extensos i brillants d'aquesta part del món, el seu propietari organitza cada any a Barcelona una setmana dedicada a aquest gènere a la qual assisteixen autors reconeguts internacionalment, la seva llibreria és un punt de referència a la ciutat i al país, però els comptes no surten, la gent no compra prou llibres per tirar endavant i ells, que són una empresa com les altres i han de passar comptes, han decidit tancar.

Potser, arribats a aquest punt, el que ens hem de plantejar és si una empresa cultural ha de ser una empresa com les altres, que hagi de pagar els mateixos impostos i tingui les mateixes obligacions contractuals que les altres. Si volem que la cultura -ho volem?- continuï endavant, en aquest país, o en el nou que volem construir, això s'haurà de revisar radicalment, perquè una empresa cultural és una empresa d'interès social.