Girona fonamentalment és una ciutat medieval. El seu barri vell ha conservat fins ara aquesta essència. En els noms dels carrerons i de les places encara s'hi entreveuen els antics oficis que s'hi practicaven i les mercaderies que s'oferien sota les voltes rodones i ventrudes. Cinc segles de dominació religiosa i militar la van amortallar amb efluvis d'encens i de fanatisme, entre murs de pedra picada i jardins obscurs.

El llegat medieval de Girona és un temps de glorioses gestes i es pot interpretar encara a través dels monuments de la ciutat. La tomba de Ramon Berenguer II Cap d'Estopes amb el seu gos fidel als peus, el monestir que fundà Ermessenda de Carcassona a la vall Umbrosa, les muralles que encarregà Pere el Cerimoniós al gran mestre d'obres Pere Sacoma o la catedral que s'alça sense competència al capdamunt de la ciutat, són exemples innegables d'un passat que encara és present per a molts gironins.

L'edat mitjana és un pou infinit d'històries i de llegendes, els llibres en donen fe. Els cavallers, els reis, les croades han fet córrer rius de tinta i quilòmetres de cel·luloide. I, malgrat tot, Girona no ha tingut sort. Quan el gran cinema ha decidit rodar en els carrers de la ciutat ha estat per evocar-ne d'altres, com en el cas d'El perfum, o per ser escenari de fantasies sense cap mena de recolzament en la realitat històrica, com ara és el cas.

De fet potser ja està bé així, perquè Girona, la ciutat immortal, no és ja ben bé d'aquest món i pels seus carrers empedrats sembla que hi hagin ressonat sempre les veus dels Lannister i els Stark, la cançó de gel i de foc i la dansa dels dracs. El cel nocturn de Girona es retalla amb la silueta dels campanars foscos i entre els núvols sempre s'hi albira un hivern implacable que ha d'arribar després d'una tardor d'or.