Potser el futur només és una repetició cacofònica de presents, aquest «ara» que ens sembla sempre nou i irrepetible. El futur és com el present, però una mica més mastegat, com el xiclet d'un nen mentre va jugant amb la PlayStation. El noranta per cent dels dentistes col·legiats recomanen xiclets sense sucre, però el que no diuen és que, més enllà de paradoxes quàntiques, el futur mata amb un cent per cent de probabilitats.
En un dels seus llibres de viatges, l'escriptor i poeta neerlandès Cees Noteboom, diu que «el camí està lluny». Potser vol dir que està lluny com el futur. A Noteboom, nascut el 1933, els passats se li amunteguen, com a molts dels ciutadans europeus que van viure el feixuc temps del nazisme, de la guerra mundial, del teló d'acer i de les convulsions posteriors. El passat és el que té, s'apilona, es podreix i s'arrossega per sempre més.
El primer vers de la Divina Comèdia fa referència al «camí de la vida» i la literatura en va ple, des de Miguel de Cervantes fins a Jack Kerouac. El camí és metàfora i realitat, i un dia o l'altre sempre ens hi trobem caminant. El camí ens espera, els peus ens hi empenyen i els nostres pensaments vaguen pels marges com corriols de formigues incessants, o com aquell pensament de Kierkegaard quan deia allò de «El camí no és difícil, la dificultat és el camí».
El camí està lluny, però tots ens hi trobem un dia o l'altre. El camí és el més comú dels indrets possibles i es dirigeix sempre cap endavant, ens el mirem com ens el mirem.
Cees Noteboom manifesta que, malgrat haver construït sempre els rellotges en forma circular, el temps és completament lineal, avança en línia recta i, encara que ens sembli impossible, té una limitació física, un final, però, mentrestant, anem donant corda al camí i avancem per la vida.
