En aquest país celebrem cada dia un sant o més d'un. L'església catòlica ens en proveeix constantment i les pastisseries i les botigues de flors ens ho recorden amb un rètol a la porta. Els santorals semblen ja la guia de telèfons de Tòquio, però encara n'hi ha uns quants que es valoren més que altres, juguen -diguem-ho d'aquesta manera- en la primera divisió de l'onomàstica.Sant Joan, santa Carme, sant Josep o santa Montserrat es celebren amb tots els honors, perquè, qui no en coneix uns quants?

Els nemessis, demetris i octavianes ho tenen més negre i només celebren la seva diada en la més estricta intimitat de la quarta divisió dels sants. Què hi farem, un no tria el nom ni el número del carnet d'identitat, ni el dia del teu sant. Jo, de petit, ho celebrava el 16 d'agost, l'endemà de santa Maria, el sant de la meva mare i de la majoria de mares del meu barri. El 15 d'agost era festa grossa: entremesos, arròs, pollastre rostit, rebosteria fina i cava semi dolç, i l'endemà només les sobres.

Però, en un rampell innovador, l'església van canviar el dia del meu sant, els joaquims vam passar a celebrar-ho el 26 de juliol, juntament amb les annes. Cap problema si no fos que era l'endemà de sant Jaume i a casa n'hi havia tres de jaumes. Entremesos, arròs, pollastre rostit, rebosteria fina i cava semi dolç, i l'endemà només les sobres. Són coses del destí, em direu, però el cas és que vaig desenvolupar un gran rebuig per aquesta mena de celebracions.

Tot i així avui és santa Maria, i la meva mare encara ho continua celebrant i jo ho celebro amb ella, només faltaria. És un dia on l'aire del nostre país arriba a un punt de condensació determinat que esclata en els voravius dels núvols, l'estiu culmina el seu sprint canicular i les frases fetes comencen a decantar irreversiblement cap a una altra estació de l'any. Per la Mare de Déu d'agost a les set ja és fosc i, si plou, resta oli i aigualeix el most.