És evident que hi ha feines més dures que altres, professions que exigeixen un plus d'esforç, de dedicació i, si és vol, de vocació. Metges i personal sanitari, bombers, cossos de seguretat en general, mereixen tot el nostre respecte i admiració, perquè molts de nosaltres -entre els quals m'hi compto entre els primers- probablement no tindríem el valor suficient per exercir-les, sobretot en els moments delicats, de crisi.
Tot es pot aprendre i reconduir, però en una emergència sempre esperem que acudeixen els que estan preparats per fer-ho. L'altre dia a Girona vam poder contemplar des de l'espai ciutadà una tasca, la d'apagar un foc forestal, que habitualment només podem veure a través dels mitjans de comunicació. Jo mateix em vaig creuar amb un comboi de dotacions dels bombers i em vaig emocionar com quan de petits, al cinema parroquial, veiem que el setè de cavalleria venia a salvar als bons.
Molts d'aquells camions portaven pintats als seus flancs missatges de protesta per la falta de mitjans i de recursos. En un país en què els incendis forestals a l'estiu i les inundacions a l'hivern són problemes endèmics, regatejar aquestes coses als bombers seria només ridícul sinó fos també suïcida. Crec que no hem entès mai del tot el paper fonamental que desenvolupen i que no només necessiten i mereixen el nostre agraïment general, sinó alguna cosa més.
Ara fa exactament 3 anys d'aquells incendis a l'Alt Empordà que van afectar 18 municipis i que van cremar durant sis dies entre els xisclets dels mussols i el cant agònic dels grills. Des d'aleshores el nostre govern no deu haver demostrat gaire interès a arranjar aquesta situació, els rètols dels bombers ens ho demostren. Qualsevol dia tornarà a passar una gran catàstrofe i els responsables giraran una vegada més la seva mirada eixelebrada i sinistra cap un altre costat.
