Afinals de l'hivern de l'any 1944 es va lluitar la batalla de Montecassino a l'oest d'Itàlia entre les forces aliades i les de l'Eix dirigides per Kesselring. Vora de 75,000 homes van perdre la vida defensant i atacant un turó escarpat coronat amb un monestir benedictí de gran vàlua arquitectònica. Més enllà dels morts, que són la part més horrible del conflicte, el lloc històric va quedar completament arruïnat per l'efecte dels combats. Uns i altres van preferir la victòria pírrica abans que la preservació del patrimoni cultural i humà.

Deixeu-me que em permeti l'exageració per comparar el que va passar fa setanta anys amb el conflicte territorial que mantenen Girona i Celrà pel control d'una altra fita geogràfica culminada per un edifici històric: el castell de Sant Miquel. Si bé és agosarat i pretensiós anomenar les restes militars que resten sobre el turó amb el nom de castell, també ho és convertir en un llarg litigi la propietat del conjunt. Com si ser-ne propietari fos el més important del món. Hi ha espais compartits que no són propietat de ningú més que de les persones que el fan servir. Sant Miquel esdevé patrimoni de caminants, ciclistes, runners, famílies, buscadors del bolets i altres usuaris que provenen de Celrà, Girona o de Tombuctú.

Estem tant i tant acostumats al conflicte continu, a la queixa sistemàtica per coses trivials, que no ens sembla cap exageració barallar-nos en comptes de posar-nos d'acord. Sant Miquel és de Celrà i de Girona, i de qui vulgui fer l'horeta de pujada a peu. Però no val la pena estar als tribunals per saber qui n'és l'amo. Proposo que amb els diners que es gasta un i altre consistori per pagar advocats, procuradors i paperassa es converteixi Sant Miquel en territori lliure com a símbol que podem fer les coses diferents i es comparteixen despeses de manteniment.