Aquest passat dimarts els gironins i gironines miràvem el fum que pujava de les Pedreres amb preocupació. Helicòpters i avions dels bombers no deixaven de passar sobre la ciutat, treballant intensament per controlar l'incendi que havia començat aquella tarda darrere del cementiri del carrer del Carme. Apagades les flames, la sensació de pèrdua és molt present en els veïns i veïnes: el foc va cremar des del Pirulí fins al Calvari, cosa que ha canviat radicalment la fisonomia del paratge, i també les seves possibilitats d'ús. Aquells racons eren utilitzats com a zona d'esbarjo, per anar-hi a passejar o a córrer durant tot l'any, o per anar a buscar herbes per a la ratafia al juny, o móres a finals d'estiu. Ara la verdor ha desaparegut, però també cal dir-ho, només de forma temporal: com un bon ecosistema mediterrani que és, la vegetació hi rebrotarà ben aviat, i en pocs anys costarà de reconèixer que allà hi va passar el foc. Per aquesta raó l'incendi de les Pedreres no va ser un desastre natural. Va ser, en canvi, un problema de seguretat pública. Fins a set cases van ser afectades per les flames i una va ser cremada totalment, cosa que ja deixat una família de deu persones sense el lloc on han viscut durant molts anys. I la sensació, compartida amb gent de dins del cos de bombers, és que el resultat podia haver estat molt pitjor. El cert és que la vegetació estava molt a prop de les cases, cosa que en un país com el nostre, on els incendis són molt freqüents -especialment prop de llocs habitats, on les guspires és complicat que no apareguin en algun moment- és un risc que hauríem de reduir al mínim.

Reduir el combustible dels boscos en aquestes zones es pot fer de diverses maneres: fa uns anys, un ramat pasturava els voltants de Sant Daniel amb aquest objectiu, i seria molt bo recuperar aquesta bona iniciativa. Per altra banda, qualsevol que s'acosti al Calvari veurà ara que les flames han posat a la vista tot un seguit de feixes de pedra seca, que abans de ser matolls i pins eren, sens dubte, conreus. Aquests olivets, o vinyes o fruiters, eren un magnífic sistema de prevenció d'incendis, a més de proveir la població d'oli i vi de quilòmetre zero, o carn i formatge en el cas dels ramats. A més, disposar d'unes franges de paisatge agrícola encara faria augmentar la biodiversitat a nivell de la ciutat, de manera que amb un sol canvi aconseguiríem un quàdruple benefici: més i millor autoprotecció davant de possibles incendis, més producció local d'aliments i per tant més llocs de treball, i més biodiversitat. Segur que no és fàcil engegar projectes d'aquest tipus (cal gestionar infraestructures, personal, propietaris privats, pressupostos, acords de custòdia...) però és necessari posar aquest cost i dificultats en un platet de la balança mentre a l'altre hi posem les conseqüències d'un incendi com el de dimarts passat. Cal tenir present que un episodi com aquest es pot tornar a repetir, a Girona mateix. Per tant, hem d'aprendre a viure amb el foc i saber com evitar les seves conseqüències més negatives. Es pot fer, i hi guanyarem molt.