Llegeixo entristit que s'ha deixat l'esdevenidor de l'aeroport de Girona a la seva sort. I el que és més greu, s'ha deixat el futur de les seves bonances econòmiques a l'atzar de la manca d'estratègia. Si el descens de passatgers de l'any 2014 era del 20%, el d'enguany s'apropa al 17%. Una lectura política ens dirà que és una bona notícia saber que hem rescatat un 3% de descens. Però ja estic una mica fart d'aquestes visions estúpides. L'any 2011, quan el canvi de color al govern al parc de la Ciutadella, Girona va patir el primer sotrac en saber que Ryanair no volia renovar la seva permanència en terres gironines.

Aquell mateix any l'empresariat gironí va cridar esverat anunciant un apocal·lipsi turístic sense precedents. Però quan es va haver de passar la bacina el que es va recollir va ser més que ridícul. L'Administració va prometre una inversió de vora un milió i mig d'euros que, en boca de qui representava a la Generalitat en la promesa, la senyora Marian Muro, servirien per «fer més suportable l'hivern» i servirien d'ignició de la reclamada agència de promoció de la ciutat. Però la realitat és que ni van arribar els diners promesos ni l'agència va arribar a caminar. I el pitjor, tothom muts i a la gàbia. L'aeroport de Girona passa per ser un espai d'entrada residual, sense més estratègia que continuar reclamant el seu control territorial al Govern central, sabedors que és una reclamació d'èxit impossible. En som culpables tots.

No és que Ryanair sigui una empresa acostumada al xantatge, que tots sabem que ho és. El que passa és que ens hem tret entre tots la responsabilitat de sobre com si estiguéssim tocats de l'ala. Els enemics han estat Turisme de Barcelona, l'Aeroport del Prat, el nostre provincialisme i la deixadesa dels sectors econòmics gironins.

Potser ara que amb la ciutat comtal no hi haurà sintonia política ni vassallatges algú pren la iniciativa i hi posa remei. O potser ja no tenim temps de recuperar ni les engrunes.