Els catalans som gent rara i no per vocació, ni per voluntat manifesta, de fet, nosaltres sempre hem volgut ser normals. Els vells militants exiliats que van tornar al país a finals dels anys setanta sempre ens acabaven confessant que ells, més enllà de projectes revolucionaris, el que volien i desitjaven durant el curt període de la República i després durant els anys de la guerra, era ser com els altres països més avançats del món.

Però, des d'una perspectiva celtibèrica, els catalans sempre hem estat una raresa, fins i tot més que els bascos. No hem d'oblidar que en l'essència castellana hi ha molt d'ADN basc i que el català és un corpus estrany, producte d'una barreja llatina, desembarcada directament a les platges d'Empúries, amb una altra gairebé germànica vinguda de la capital de l'imperi, que, com tothom sap, al segle X era a Aquisgrà.

Els catalans ara hem decidit anar a la nostra, seguir el nostre camí cap a la modernitat. Ho fem perquè ens sentim deutors de tots aquells que ho van intentar abans i també perquè la història, en el seu sentit més ampli, ens hi empeny. En aquest viatge no ens hi estalviarem les polèmiques i les rancúnies que sempre ens han envoltat, però és part de la nostra naturalesa i si a hores d'ara no ho acceptem, potser que ens ho fem mirar.

L'altre dia uns amics de la Catalunya de més al nord em deien que ara, en la nova reestructuració regional francesa, sembla que deixaran de dependre de la capitalitat de Montpeller per passar a la de Tolosa, en el fons no deixa de ser el mateix, però ells estan contents perquè els de l'Èrau sempre els han fet la vida impossible i, en canvi, els de l'Alta Garona són molt més oberts a les peculiaritats culturals dels rossellonesos. Els catalans de baix som més rars encara, volem deixar de dependre de Madrid per passar a dependre de nosaltres mateixos.