L'aprovació del Cartipàs per part de CiU i ERC es pot interpretar tant com una aposta per la gestió, és a dir, per una estructura de càrrecs de confiança pesada i feixuga; com per la renúncia a la política en majúscules en tant que el "sí" de la portaveu d'ERC ha impedit que CiU hagués de trobar idees més noves i propòsits més engrescadors per tenir un gran pacte que afronti els reptes de ciutat.

Aquest possible acord de fonaments forts i d'objectius concrets podria haver estat possible si l'anunciada transversalitat ideològica de CiU fos més rotunda, o més real; i si de veritat s'hagués visualitzat una aposta per la creació d'ocupació, l'austeritat municipal; la projecció de la ciutat, la cultura amb un regidor concret; la transparència en la gestió i la participació en la presa de decisions. Hauria estat possible tenir polítiques en majúscules en lloc de parcials i la ciutadania hauria pogut tenir la impressió que de veritat es volia constituir un govern que vol escoltar tothom de la mateixa manera.

L'Ajuntament té la capacitat -perquè disposa d'uns comptes sanejats, que s'han mantingut així des de l'inici de la democràcia fins a avui- d'emprendre una línia contundent de polítiques públiques contra l'atur: tenir una regidoria específica d'ocupació i implementar un Pla de xoc immediat. El mateix equip de govern ha certificat, d'una banda, que hi ha un percentatge excessivament alt de persones que estan a l'atur des de fa més de dos anys i que no reben cap ajut ni subsidi; i de l'altra, que és oportú crear llocs de treball pel manteniment, els arranjaments i treballs socials als barris.

La ciutat demana avançar per tenir una democràcia més participativa i incloure a l'estructura de l'Ajuntament òrgans descentralitzats que trametin, des dels barris, les demandes dels barris i que construeixin un model de presa de decisions més compartit i dialogat.

Ocupació, cultura, projecció, cohesió i aprofundiment democràtic són reptes on no només és possible arribar a acords amplis, sinó que són necessaris per transformar la realitat. Un esforç que hauria tingut l'ambició de trobar el punt mitjà per avançar hauria estat ben rebut, com una mirada ambiciosa i transversal, pels gironins i gironines. Hauria suposat una nova manera de fer que hauria esperonat l'Ajuntament i hauria estimulat la percepció de proximitat entre tots els ciutadans i ciutadanes.

Alcaldia ha escollit una estructura de càrrecs de confiança pesada i feixuga. No voldria pas citar la nomenclatura, ni encara menys els noms concrets, perquè no dubto que, de ben segur, tots volen ?desenvolupar un treball adequat per a Girona. Però el fet és que s'ha designat un conjunt ampli de persones, amb responsabilitats importantíssimes, com a gestors que, en el compliment de la seva responsabilitat, acaben substituint les funcions que haurien de tenir els regidors escollits democràticament.

La ciutadania ha de tenir un responsable polític directe per explicar-li el seu problema o empresa de futur. Algú que, si ho fa bé o malament, ha hagut d'afrontar unes eleccions i que haurà de tornar a passar aquest examen d'aquí a quatre anys. Es podria dir que s'ha triat un organigrama pesat per assegurar la bona gestió a l'Ajuntament.

I és cert que aquesta qüestió és important, però no ho és menys que a la plantilla municipal hi ha a l'entorn de 1.000 persones entre les quals es pot designar gent capacitadíssima. En tot cas, el focus de l'interès s'ha posat Ajuntament endins, en la gestió, quan al meu entendre era el moment de situar-lo portes enfora, a la ciutat i a l'àrea urbana, en la política en majúscules.

Al final els regidors i regidores representem les sensibilitats i els posicionaments diferents de la ciutadania i som servidors del conjunt de gironins i gironines. En el Cartipàs de CiU i d'ERC, legítim, els socialistes gironins hi hem trobat a faltar aquesta ambició de proximitat, de projecció i d'entesa.

De proximitat, perquè els responsables siguin regidors enlloc de gestors. De projecció, per fixar clarament tots junts els objectius de la ciutat i transformar-la. I d'entesa, per prescindir d'acords bilaterals sense una línia estratègica clara i pactar en allò que identifiquem tots plegats com a prioritari.