Les caloroses nits d'estiu a ciutat tenen l'avantatge que t'ofereixen la possibilitat d'assistir a innumerables actes a la fresca i de retrobar-te, a vegades, amb la teva mateixa ombra, projectada per cançons que han anat conformant lentament la banda sonora de la teva vida. Aquest any, separats escassament per set dies, he pogut escoltar de nou i en viu les veus ja cansades, però encara en actiu, de Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat.

Tant l'un com l'altre m'acompanyen des de fa més de quaranta anys. En Serrat fins i tot des d'abans de poder-lo escoltar en un disc; recordo que la lletra d'aquell Ara que tinc vint anys la vaig llegir en una mena de full en ciclostil rebregat de passar per moltes mans. I sóc també dels que encara poden recordar en Serrat cantant el La, la, la en català en un gairebé clandestí petit disc de vinil.

Paco Ibáñez ja va entrar en la meva vida a través del casset, aquelles cintes que de tant en tant s'entortolligaven i les havies d'arreglar posant un bolígraf en una de les seves ànimes dentades. Recordo la veu d'en Paco en aquelles gravacions a l'Olympia, posant veu als poetes de la resistència civil en un castellà nítid i clar, i explicant-ho en francès per si de cas no l'acabaven d'entendre.

Després dels cassets van venir totes les altres andròmines tecnològiques, que en aquestes quatre dècades han estat moltes i ben variades. La història ha avançat a moltes revolucions per minut i el món ha girat com un mitjó, però ells, en Paco i en Serrat, han continuat cantant i m'han acompanyat sense descans. Escoltant la seva veu, ara rememoro la meva vida, les nostres vides, i penso que no hauríem estat els mateixos sense ells. Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat, i la vida continua.