Algú va dir que els nostres somnis van ser bons mentre van durar. I és així, perquè després, quan et despertes amarat de suor, tot s'esvaeix i només queda el regust amarg d'allò que podia haver estat.

Els somnis són una font inesgotable de melangia, però nosaltres hem estat fets per viure la vida real, la que ens exigeix pagar a la caixera del supermercat, la que ens demana alleujar la bufeta de tant en tant, o la vida real que ens fa caminar de puntetes damunt la sorra ardent de la platja.

Sovint, quan veig els joves de l'edat dels nostres fills pel carrer amb la mateixa cara de gamarussos que fèiem nosaltres a la seva edat, penso que els de la nostra generació vam tenir una sort immensa de no néixer en una època, com aquesta d'ara, en què la moda imposa tatuar-se el cos. Si fos al revés, ara ells ens haurien de veure amb tota mena de coses rares penjant flàccidament dels braços i de les cames. Grups musicals ja oblidats fa temps, sigles de partits polítics que voldríem oblidar i que no podem, i noms de persones que van passar fugaçment per la nostra vida i que van quedar gravades a l'interior d'un cor de color llampant.

Els tatuatges no s'esvaneixen tan fàcilment com els somnis, encara que els representin, i esborrar-los fa mal i és car. Tot i que, ho he de reconèixer, alguns somnis també són cars d'esborrar, sobretot si la feina l'hem de pagar a preu d'hora de psicoanalista.

Per tant: somniar? Sí, però amb moderació, sobretot a l'estiu quan es barreja amb el consum de begudes alcohòliques. I això també és important, abans de tatuar-se uns símbols exòtics a l'esquena cal que comproveu que no us estiguin estampant el menú a 10€ del restaurant xinès de la cantonada.