I «viva España!»

29.11.2014 | 06:30

Espanya a vegades sembla un país de ficció, de clixés desmesurats, de tòpics desaforats i de llocs comuns que de tan trepitjats acaben per esdevenir un fangar. Probablement era previsible tot el que ha succeït al voltant de la mort de la condesa de Alba. Només en un país com aquell es pot aplaudir els cacics d'aquesta manera, fins i tot quan el cacic és precisament algú que ha amassat la seva immensa fortuna en una terra tan derrotada per la història com és Andalusia.

No hi ha res a fer, la charanga i la pandereta continuen ressonant com si res, el fandanguisme més desaforat campa lliure, les castanyoles tornen a repicar indecorosament i els toreros espolsen els seus vestits de gala. I després encara hi ha algú que s'estranya que els catalans vulguem fugir com sigui d'aquesta realitat imposant. "Vostè perdoni, però jo no sóc d'aquests" és el lema fundacional de l'independentisme i jo cada vegada m'hi sento més identificat.

Evidentment Espanya, aquesta idea d'Espanya amb "ñ", mai desmentida pels que haurien de preocupar-se per construir un país modern, no és el model ni l'exemple. La ceguesa que ha demostrat el Partit Popular, i el PSOE al darrere, durant els tres o quatre darrers anys és molt més que preocupant, és el símptoma d'un país en descomposició total. Em diuen sovint que no hem de confondre "l'Estat" amb la gent, però cada vegada se'm fa més difícil i a hores d'ara ja no crec que tingui solució.

Espanya no serà mai un estat federal i els catalans no ens sentirem mai còmodes com a comparses d'aquesta mena de feria o de setmana santa eterna. L'escletxa entre uns i altres augmenta cada dia i allò que fa quatre dies em semblava una utopia, una al·lucinació dels sentits, ara m'apareix com la més viable de les sortides. Sortim d'Espanya al més aviat possible, si no volem morir de gangrena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema