Hi ha gent que neix amb el rellotge retardat i d'altres avançat un bon grapat de minuts. Uns arriben amb el temps just o simplement fan tard, i la resta arribem abans, sempre abans, quan les busques del rellotge no s'han ni despertat i encara no s'albira ningú a l'horitzó. El resultat d'aquesta situació són minuts i minuts d'espera, que en la comptabilitat de la vida sumen hores i dies, que els primers utilitzen per altres coses molt més profitoses.
Però, a més, resulta que hi ha una norma no escrita on se suposa que el rang d'importància social de cadascú es valora precisament per l'ordre invers en què s'arriba a un acte. Els últims d'arribar es presenten just en el moment del primer aplaudiment, quan tots ja estan asseguts en l'indret que els pertoca, si és que es que encara hi ha lloc, tot i que ells, no sé com s'ho fan, sempre troben lloc a primera fila.
Jo intento ser d'aquests, són el meu model a imitar. Dono voltes i voltes per no presentar-me mai abans d'hora, calculo els itineraris més sinuosos en funció del camí més llarg per arribar a l'indret determinat, i a vegades ni tan sols d'aquesta manera faig tard, sempre hi ha algú que em guanya. És com una mena de carrera de cargols en què el premiat és el més lent. Per mesurar l'estatus social de cadascú és infal·lible: si arribes tard és que ets un individu interessant.
Però nosaltres no tenim remei, el rellotge sempre ens aboca cap a l'abisme i ens passem mitja vida instal·lats a la sala d'espera del temps, on només ens hi queda l'amarg consol de poder repassar rebregades revistes del cor. Ho hem de reconèixer, hem nascut per esperar i potser l'únic secret, tal com deia Kipling, consisteix a esperar sense que l'espera ens esgoti.
