El final rotund del Rhin Bar de Girona, víctima de l'adaptació de la llei en favor de l'especulació desfermada, és una peça més de la làpida que va tancant, a poc a poc, el petit comerç gironí. L'epitafi que s'escriurà sobre la pedra freda de la història haurà d'incloure una llista llarga de causes. I no totes tenen el seu origen en una llei mal endreçada. El comerç gironí ha estat habitualment un negoci familiar, menut i conservador. Les evolucions, poques i escasses, han nascut arran de les modes i la còpia del que feien a Barcelona. La botiga, més que negoci, era una clos reduït des d'on es mirava a l'univers exterior amb recel i certa angúnia. Quan van arribar les primeres franquícies els botiguers es van alçar en peu de guerra. La malignitat del negoci nouvingut es preveia nefasta per a la botiga de tota la vida.

Però és el que té no sortir gaire de la caixa de sabates: mai es va pensar a crear aliances amb el nou model de comerç; i plegats trobar noves oportunitats. A moltes ciutats catalanes, l'aliança entre ambdós models, de forma tàcita o no, ha aportat més beneficis que no desgràcia. Un Hipercor a l'edifici de Correus de Girona, com es va plantejar en el seu inici, hauria esdevingut un motor imparable per al petit comerç del voltant i un estímul en la recerca de nous clients. O un entorn similar al de l'Espai Gironès de Salt proper al centre de Girona, on conviuen el format de botiga de tota la vida amb la compartició de serveis i la direcció altament professionalitzada, hauria significat la salvació indiscutible del model comercial tradicional. Sumar i no restar, objectiu comú i no vint-i-quatre associacions de comerciants.

Però mentre no deixem de mirar-nos la ciutat des de darrere del taulell, i no amb generositat i audàcia, poc més ens quedarà que seguir culpant els governs del nostre plor.

Trobaré a faltar el Rhin Bar, valent fins al final. Tant de bo sigui el darrer que trobi a faltar.