Avui en dia quan tenim gana a deshora ens mengem qualsevol llamineria de brioxeria industrial, d'aquestes que et venen embolicades amb plàstics de colors. Els avis i els besavis, a pagès, esbardellaven una ceba d'un cop de puny i se la menjaven amb un tall de pa, perquè el pa no té cames però fa caminar. Som de la cultura del pa, però també de la ceba, no hi plat popular que no la tingui com a ingredient i l'olor de ceba sofregida envaeix encara els carrers dels pobles menuts.

Som del pa i de la ceba, però sobretot de la ceba, un bulb que exhibim en blasons importants, com el de la ciutat de Sabadell o, evidentment, el de l'empordanesa vila de Sant Climent Sescebes. Els empordanesos, ja se sap, ho són molt, de la ceba, i la cultiven en camps oberts a la tramuntana, perquè -diuen- val més dos dies de vent que una ensulfatada.

Però ser de la ceba també era sinònim de ser catalanista, sovint sense més fonament, com una mena de fe del carboner, la fe dels de la ceba. No sé exactament d'on sorgeix aquesta dita, però a mi sempre m'ha agradat la imatge, la ceba com a metàfora del país, de la pàtria. Hi ha nacionalismes de pedra picada que exhibeixen armes i animals heràldics, nosaltres som de la ceba, ni més ni menys.

La ceba és un bulb embolicat amb moltes capes, potser a cada una d'elles li correspon una característica comuna entre tots els que hem nascut, o que vivim en aquesta terra, però si "som de la ceba" és perquè en el fons del fons, allà on ja no es pot gratar cap més estrat hi ha allò que anomenem llengua, una manera d'entendre'ns que ens fa dir "ceba" justament a una ceba. La ceba és la llengua, la llengua és la nostra pàtria i no hi ha gaire més; probablement així ho entenia també el Dr. Badia i Margarit i així ho entenc jo, i la resta són cebes d'un altre planter.