L'ordre és una mena de desordre i també ho podríem dir al revés. L'ordre és un desordre més coherent amb la nostra manera de ser, ordenem les coses en funció del nostre (des)ordenament mental. I, tanmateix, ja em perdonaran que em repeteixi article rere article i que -contradient el dogma del papa B16- afirmi que gairebé tot és relatiu. Probablement només Déu no ho és, però simplement per falta de competència directa.
Personalment no sóc partidari de l'ordre, d'un ordre preestablert, general i tancat, però penso que està bé que cada cosa estigui en un lloc determinat. El problema són les meves neurones, que solen jugar a cuit i amagar, i a vegades decideixen posar les claus del cotxe en el lloc més impensat. El meu univers és canviant i mutant, però amb un cert ordre, el meu ordre, o sigui: un cas particular de desordre.
Generalment la gent diu que prefereix l'ordre a la confusió, com si l'ordre ens vingués dictat per una norma suprema o per la naturalesa. Si els arbres d'un bosc decidissin créixer amb l'ordre que li suposem, s'alinearien en fileres i de menor a major, les alzines formarien rengleres amb les altres alzines i els pins amb els pins, i, no cal dir-ho, el pinetells es desplegarien en formació regimental, disposats a ser recollits per ordenades hordes de boletaires.
Queda clar que l'ordre com a tal no existeix, però sí que existeixen ordres diversos, reglamentats i estipulats per la recargolada ment humana, un d'ells, del qual em confesso estricte seguidor, és l'ordre alfabètic. No es tracta d'un ordre més just ni més polit que els altres, però és més còmode i més fàcil d'utilitzar i de memoritzar. Posseeix el mèrit singular de presentar només un ordre, reduït a la mínima expressió, sense cap pretensió de sentit. L'alfabet, i aquesta és la seva virtut, no vol dir res.
