Hauré d'esperar que un altre germà Nadal escrigui sobre la seva infància, per llegir una cosa més ajustada a la realitat tal com jo me l'he imaginada. Ni Quan érem feliços, d'en Rafel, ni Fent tentines per la vida, d'en Quim, es corresponen amb les vicissituds i els records, tan vius a casa, tantes vegades explicats carinyosament i amb estima per l'àvia (en pau descansi), i per la mare. No és que els textos continguin mentides (més enllà de les necessàries ensabonades d'estil), naturalment que no, que és que ni tan solament això seria censurable en obres literàries sense aspiracions de memòries; és que hi falta gent i hi falta substància. I és cert que tothom tria qui vol de company de viatge en un text narratiu. Per això, no entenc que no hi surtin ni la mare ni l'àvia.

Si es tracta d'un "burgesos amb burgesos", "grans amics, un pas endavant!", ho entenc: se citen oportunament els amics i companys, se selecciona el personal i s'escriu amb l'unicorn posat. Però és que en aquest cas, per les fotografies que m'han arribat, pel record que he mamat a casa, puc assegurar que la meva mare i la meva àvia van ser importants en els primers anys de vida dels germans Nadal Farreras, almenys bastant més importants del que els dos germans Nadal han encertat a recordar: ni una línia. Ho pot assegurar la meva mare, ho poden ?corroborar els pares dels Nadal i ho poden assegurar uns quants testimonis més.

I ja és curiós perquè quan algú de petit t'ensenya a nedar, aquest algú es recorda; quan algú t'ensenya a llegir, també. Es recorda qui es queda a casa cuidant-te quan els pares se'n van a fer exercicis espirituals. Sobretot si tens pocs anys i qui et cuida és una persona jove, òrfena de pare, i molt estimada de la família materna: l'avi Farreras i la Sra. Maria Teresa Forns.

Alerta, que potser el tema és que els "joves" Nadal no parlen del servei. Aquella noia acollida a qui tant i tant van ajudar els avis Farreras era només això, una noia interna a les Carmelites que feia de minyona/institutriu dels petits de can Farreras. Gràcies a la família Nadal-Farreras, la mare va poder estudiar, ser mestra i tenir la primera feina a can Torras. El seu agraïment és infinit. Així ho hem viscut i ho hem entès els sis germans.

No li fa cap falta a la mare sortir en un llibre de records. Només faltaria. Si tingués més salut, ja els hauria escrit ella mateixa. Tanmateix, a mi sí que em sembla interessant dir que seguiré esperant un llibre que parli dels plats que cuinava la meva àvia, de les anades nedant a les illes Formigues i de com el Dr. Sánchez Babot perseguia dofins.