Dimarts en agafar el diari hi vaig trobar una notícia que em va sacsejar els sentiments, no pel que significa perdre una institució com són les Adoratrius, de la qual ja són moltes les que han deixat Girona i s'han traslladat en pisos o per la manca de vocació, sinó pel que representa dir adéu a tants anys d'història.

D'aquesta manera vàrem dir adéu a les filles de la Caritat que estaven implicades a: l'hospital Santa Caterina, a l'hospital Josep Trueta, al Geriàtric Puig d'en Roca, a la Llar d'Infants Nostra Senyora de la Misericòrdia i en el Psiquiàtric de Salt, entre altres que també hem perdut. Cal reconèixer que la feina que desenvolupaven aquestes monges a prop dels malalts es troba a faltar, i molt.

Les Adoratrius, que han estat presents a la nostra ciutat durant 121 anys, ja formen part de la història de Girona, tant per la tasca que han estat desenvolupant a la ciutat al llarg de tots aquests anys, com pel lloc on es trobaven ubicades. Els que ja comptem uns quants anys tenim present a les nostres retines aquella illa on es trobava el seu edifici, segons crec recordar remolinat sense pintar, amb aquelles finestres altes seguides de les reixes que les protegien i les persianes enrotllables. En aquells anys, aquest indret amb arbres a les voreres, era fresc i ombrívol i ja formava part de l'eixample, detall molt important tenint en compte que seguint el carrer Joan Maragall cap amunt només hi trobaves camps, un paisatge totalment diferent del d'ara.

La comunitat tenia una part destinada a ser una residència per a noies estudiants o que treballaven, i van desenvolupar un paper molt important per als gironins portant a terme una sèrie de tasques socials especialitzades en noies que vivien en una situació de vulnerabilitat. D'altra banda, també es dedicaven a fer brodats per encàrrec.

Seguint el costum que hi havia en aquells anys de preparar la roba de la llar per a les noies si es casaven (l'aixovar), la mare, quan vaig assolir l'adolescència, un dia m'hi va portar i ens va atendre la germana Josefa, que era qui es cuidava de les labors i a partir d'aquell dia, a cada celebració especial com el meu sant, els aniversaris o els reis, hi havia un paquet de les Adoratrius.

Cal dir que feien obres d'art; eren peces que no semblaven ni tocades. La il·lusió de la meva mare de poder-me donar el que ella no va tenir no va servir per res perquè no em vaig casar, però tot i així he regalat molts llençols com a record i encara en tinc en caixes juntament amb jocs de taula que vaig regalant a qui li fa il·lusió. Per a mi sempre han estat un gran record d'aquestes religioses.

L'any 1988 quan vaig ser nomenada la primera dona pendonista dels Manaies, el domàs que vàrem posar al balcó de casa mentre esperàvemel pendó també va ser fet per elles. Per això, ahir quan vaig llegir la notícia, el primer que vaig fer va ser buscar el seu telèfon. Em va contestar una veu clara i sincera i em va dir que era la germana Maria Dolors Cuffí. Li vaig preguntar per la germana Josefa, que es cuidava de les labors, i em va explicar que ens va deixar el 2002, fet que em va entristir ja que va ser a partir d'aquell any que també van canviar les nostres vides. La germana Cuffí em va relatar que la germana Josefa era d'Amer i que ella és de Figueres, i també que porta 61 anys a la comunitat i 30 a Girona.

Quan em vaig presentar, va recordar molt bé l'anècdota del pendó, tot i que he de dir que estava nerviosa ja que ahir mateix marxaven cap a Saragossa, però va tenir temps de donar-me el telèfon i l'adreça de la nova casa. Va ser una conversa curta però plena de tendresa, suficient per saber que qui em va contestar és una gran persona i que malgrat els anys que té, els seus llavis traspuaven vida i ganes de viure. Em vaig quedar amb ganes de continuar escoltant-la i la veritat és que he de dir que em va saber greu pensar que amb tanta feina feta a aquestes edats s'hagi de volar a un nou niu. I ella tan resignada.

Els desitjo el millor a la nova casa a les germanes Maria Dolors Cuffí i Concepción Cervantes; Saragossa és una bonica ciutat i sé que s'hi sentiran ben acollides. Vull que sàpiguen que juntament amb la germana María José Estévez, que es queda a Girona per motius familiars, sempre tindrem per a elles i totes les germanes que les han precedit un bonic record per la feina ben feta que han portat a terme a la nostra ciutat, pel que han representat per Girona i pels centenars de noies que han passat per casa seva. Felicitats.