Amb tot aquest no-debat sobre els nens malnodrits i famolencs a Catalunya hi ha tanta dosi d'hipocresia que fa fàstic. Que una part important dels nens de casa nostra no mengin el que han de menjar obeeix a diferents causes: algunes de recents i relacionades amb la crisi; d'altres de culturals; d'altres d'antigues i relacionades amb l'endèmica població polaritzada de Catalunya i de Girona (rics molt rics; pobres molt pobres)... Arribar a la conclusió que la culpa és del govern de la Generalitat ratlla el patetisme. En tot cas el govern és responsable que no es pal·liï la desnutrició en la mesura en què s'hauria de pal·liar per manca d'inversions. Només un ximple s'atreviria a posar en els dos plats d'una mateixa balança la gestió de la malnutrició i la gestió del dret a decidir, com si l'una exclogués l'altra. Hi ha polítics i partits molt curts.
La responsabilitat del govern de la Generalitat és la de no haver volgut mantenir la part de l'estat del benestar que amb recursos compensava la desigualtat social i d'oportunitats de milers de persones. Aquestes partides han estat necessàries sempre (beques a menjadors, casals, centres oberts, etc.) per atendre milers de catalans (Catalunya ha acollit en els darrers anys milers i milers d'immigrants); però amb la crisi aquestes ajudes s'han aprimat. La Generalitat actual, lluny de voler-ne veure la urgència i d'actuar en conseqüència, s'aplica a altres tasques o carrega la culpa més enllà de l'Ebre.
Tanmateix, de la malnutrició dels infants de Catalunya i de Girona, en tenim la culpa tots perquè depèn de diferents factors. En primer lloc, de la deserció familiar en les tasques d'alimentar, cuidar i educar els fills. Moltes són les cases on no es té cura de tenir aliments suficients i saludables per als fills; moltes són les cases on el desordre impera i on no hi ha cap cultura, ni de l'estalvi, ni de l'ecologia, ni de la salubritat.
Fa anys que a Girona hi viu la gent més rica i la gent més pobra. La crisi, l'escassetat de recursos públics i la manca de treball han fracturat encara més les desigualtats socials. És veritat que la manca de recursos públics suficients deixarà molta mainada a la seva sort, però no ho és menys que la cacicada de la Jornada Intensiva a secundària (ni debatuda, ni avaluada, ni valorada per ningú), amb l'assentiment agraït del gremi de professors, condemna molts joves a la vida de carrer i a la gana.
Algun dia també s'haurà d'entrar en qüestions culturals encara que n'hi hagi més d'un a qui cogui l'engonal: el ramadà en els menors; les dietes veganes i vegetarianes imposades als nens; les dietes d'aprimament amb constants al·lusions a la moda i la felicitat; la satisfacció alimentària d'alguns gossos gironins, molt per sobre de la de moltes persones; la cultura de l'alcohol i la beguda de bars i terrasses; el menjar que es llença cada dia en casa bona i casa de classe mitjana, etc.
I també haurem de parlar de com és de car això de mantenir una dieta equilibrada i mediterrània, de com el poder econòmic té perfectament calculada la jugada: de la mateixa manera que durant segles la mala alimentació dels negres que havien estat segrestats i traslladats als camps de cotó va condicionar la seva capacitat de revolta a Amèrica, i a mitjà termini també la seva possibilitat d'ascendir en l'escalafó social, i per tant, de fet se'ls condemnava a ser mà d'obra barata i submisa per sempre, així s'està dibuixant el treballador del futur. És gravíssim. Tant, que permetre-ho com ho estem permetent tots és una immoralitat. I no només del govern.
