Podria estar-me'n; podria no dir-ne res, fer un salt i deixar-ho estar. Però no puc, no en sé. Vaig assistir al concert de Manel a l'Espai Port de Sant Feliu de Guíxols i em sembla interessant consignar alguns detalls que la magnífica crònica de l'Alba Carmona en aquest Diari no incloïa per manca d'espai.

En primer lloc, el Village instal·lat a la part de sota de les grades, on eres amablement convidat a passar, remintolava afectació de casa bona, pijeria per entendre'ns. Els preus, si més no, hi estaven d'acord: un Nestea, 3 euros. L'entrada, no gens barata, també posava el llistó al nivell dels festivals xics i exclusius de la Costa Brava.

En segon lloc, les cadires. Les cadires de platea, no res de l'altre món, estan deslligades del terra i deslligades entre elles. Són cadires de treure i posar, d'escàs pes i mínim espai. Segur que ja han passat una inspecció de seguretat, però no contribueixen a tenir-hi una sensació de control. En tercer lloc, l'espectacle. Manel és una formació amb músics excepcionals. Si el primer disc de la formació era bo (Els millors professors europeus, 2008); i el segon, boníssim (10 milles per veure una bona armadura, 2011), el tercer, en canvi, (Atletes, baixin de l'escenari, 2013) és un petit fracàs. De fet, la música del 3r disc en el directe tapa la lletra (punt fort de Manel) i amb prou feines s'entén. Les balades ?roqueres es tornen reiteratives i quasi idèntiques, i per què no dir-ho, avorrides. Malgrat això, Manel van ser capaços de colar tot el disc nou entre grans cançons dels ?discos vells. Llevat d'un parell de peces (Vés, Bruixot i Teresa Rampell), Atletes... està molt per sota de la resta de la producció. Està servint justament per ressaltar i ponderar els discos anteriors.

Van trigar els tècnics de so a ?aconseguir que la veu es desenganxés de la música i que la lletra sonés fluida; el mateix que van trigar els responsables de la il·luminació a adonar-se que no cal deixar el públic cec posant-los un ?focus als ulls per il·luminar l'espectacle.

Com a detalls de pura anècdota, tres apunts. El primer: la casualitat va voler que les siluetes dels músics es projectessin a la paret rocosa del port i que el cantant se n'adonés. Li va faltar, això sí, citar Plató i el mite de la caverna. Hauria estat a l'alçada de la intel·lectualitat de la grada. El segon: va presidir des de lloc preferent el conseller Santi Vila amb el seu marit. Van gaudir d'allò més de l'espectacle, gairebé fins al final. El tercer: acabats els visos va sonar de fons la cançó de José Luis PeralesMe llamas. Sorpresa per als qui no sabien que Manel la fa sonar al final, no tant perquè la gent faci via de marxar, sinó perquè algú va dir que aquesta cançó -que ells no coneixien- era present en alguna balada del seu nou disc. Van comprovar que res de res i van decidir acabar els seus concerts així.