En aquesta Setmana Santa, amb tants dies de Passió i tants dies de Glòria, per poc que hom cerqui amb ulls intel·ligents al voltant o a l'interior, hi ha de trobar un replà ple de records i d'interrogants. Quasi més interrogants que records: Tornaré a veure (a viure, a identificar, o com sigui que hagi de ser el dia que tots siguem més enllà de la mort) les persones que tant estimo: els pares, els germans, la parella, els fills, els amics...? La resurrecció de la carn que planteja la celebració cristiana per al dia d'avui, a partir de la resurrecció de Jesucrist tres dies després de la seva mort, és un misteri de proporcions gegantines; un misteri que ens duu al dia de la Fi dels temps; un misteri que no és possible abraçar sense fe ni esperança. L'única certesa a la qual se'ns permet accedir al conjunt de mortals, sense distinció de creences o de descreences, és al record en vida.

De cap d'aquestes persones -treballadores, intel·ligents i compromeses del nostre entorn geogràfic- podré escriure mai un perfil que puguin llegir, perquè han mort; però totes elles en mereixerien un de ben documentat, de ben sentit, de ben estimat. Avui és el dia de Pasqua, de Pasqua de Resurrecció. En aquest dia tan assenyalat del calendari festiu de casa nostra, m'he proposat humilment de ressuscitar el record d'algunes d'aquestes persones per dibuixar-los un perfil sentit i amic, com a humil homenatge, com a teràpia contra l'oblit.

Totes elles tenen en comú unes poques coses que són, d'altra banda, ben significatives: ser dones nascudes a la segona meitat del segle XX, ser dignes d'elogi per la seva feina, ser conegudes per molta gent, haver mort joves i de càncer.

La Neus Parramon i Lleixà va morir el 8 de febrer de 1997, als 44 anys. Era filòloga, mestra i professora de català; i va ser, sobretot, autora i corresponsable de la Normalització Lingüística de les Comarques Gironines. La seva obstinada i pertinaç defensa de la llengua catalana, que la va dur a participar i a organitzar tota mena d'actuacions concretes (classes, llibres, cursos, exàmens...) és avui, 17 anys després de la seva mort, un llegat d'inqüestionable valor per al país. Els seus companys del SEDEC van escriure un poema d'Espriu a la seva esquela del diari: "I sento com la muda/ mort dels homes s'emporta/ el meu do de paraules:/ esdevé pur silenci/ el meu dolor".

La Pilar Carreras i Castillón va morir el dia 28 d'octubre de 2003, als 55 anys. Era mestra i era Operària Parroquial de l'Institut Magdalena Aulina de la comunitat de Casa Nostra a Banyoles. Va saber fer del lema de l'institut secular, "Fe, esperança i caritat", un model per a la seva vida. Va treballar amb la mainada i per a la mainada amb entusiasme i bon humor. Els seus companys i amics, a l'esquela del diari, hi van escriure: "Diuen que ningú no mor/ si el tenim a la memòria... /Mentre et tinguem a la ment,/ Pilar,/ romandràs a Casa Nostra".

La Irene Rodeja i Gibert va morir el 5 de juliol de 2009, als 47 anys. Era filla de Pere Rodeja i Irene Gibert, en Pere i la Irene de la llibreria Geli. Era llibretera i no hi ha gironí que no la recordi fent costat al seu pare. Feia 4 anys que es barallava molt durament contra un càncer amb metàstasi. Vaig escriure llavors el que avui ratifico plenament: "La vida i la mort ens sobrepassen sovint en incomprensió i misteri. Per això s'ha de recordar avui la Irene divertida i riallera de darrere el mostrador de can Geli, anant a cercar amb il·lusió els llibres sol·licitats al magatzem interior, encarregant-se dels llibres escolars, fent costat als pares i germans. Contra el dolor, cal armar amb tossuderia la flama dels records estimats".

La Montse Bellmàs i Rimbau va morir el 28 de desembre de 2010, als 53 anys. Era professora catedràtica de Ciències Biològiques de l'Institut de Santa Eugènia. Era músic i guitarrista, i cantava a la Coral Polifònica del mestre Viader. Va ser també molts anys professora a l'IFP de la Garrotxa d'Olot. Era bondadosa i rigorosa, seriosa i irònica. Era franca, oberta i molt bona companya. Va lluitar cinc anys contra el càncer. Màrius Torres va escriure'n l'esperança en bellíssims alexandrins: "... (parla la mort) Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;/ però, més que l'angúnia, m'allunya d'aturar-me/ la llum d'alba de l'àngel que ve darrere meu".

L'Helena Ferrer i Rabert va morir el dia 2 de novembre de 2011, als 51 anys. Era professora de l'Institut Sobrequés i n'havia estat del de Santa Eugènia, de l'Extensió de Batxillerat Dalmau Carles, i del de Sant Narcís. Va ser una excel·lent professora de Geografia i Història amb centenars d'alumnes, i va ser una bona companya i amiga. Al seu funeral, va sonar Who wants to live forever de Queen: "Qui s'atreveix a estimar per sempre/ quan l'amor ha de morir?/ Toca les meves llàgrimes amb els teus llavis/ toca el meu món amb els teus dits/ i el podem tenir per sempre/ i podem estimar per sempre./ Qui vol viure per sempre?/ Sempre és el nostre avui".