Quan parlem de mercats a tots en ve al pensament el carnisser de braç musculós que talla la carn mentre parla d'en Messi, la peixatera de veu estentòria que fa malabarismes amb el ganivet -i que també és el del Barça-, la verdulera que et recita les virtuts dels seus alls tendres o la noia de la fleca que et deixa triar entre una barra més o menys cuita. El mercat és això i, encara que sembli estrany, és la zona zero de l'economia mundial.

Però els economistes, des dels seus alts pedestals, quan parlen de mercats no pensen ni en el carnisser ni en la verdulera, ells es fixen -com els sacerdots de l'antiga Roma- en els índexs borsaris i en els comptes declarats per les empreses multinacionals. Durant molt de temps, massa, ens els hem cregut a ulls clucs, pensant que la seva ciència era molt més contrastada que aquella religió pagana que es basava en la informació desada pel pòsit de les infusions, els intestins dels animals o la forma dels excrements de les persones.

Els economistes, paradoxalment, han errat quan han volgut deixar el marxisme de banda i s'han dedicat exclusivament a analitzar la realitat econòmica, quan del que es tracta, i es tractarà, és de canviar-la. Aquest liberalisme contemplatiu no només ens ha portat a la ruïna, sinó que també ha alliberat una bèstia que ara ningú es veu amb cor de domesticar. Els mercats campen per les seves com una mena de Godzila amb hemorroides, bramant per una coïssor incurable.

Els mercats són simplement una qüestió d'oferta i de demanda, de compra i de venda, un intercanvi entre persones que es pot regular en la mesura que es vulgui. La política serveix precisament per a això, i també per a decidir què s'ha de deixar a l'albir dels mercats i què no. El problema és que estem governats -en les més altes instàncies- per una colla de cretins, de corruptes i de malparits. Ho podria haver dit de manera més fina, però a hores d'ara ja tant hi fa.