El present ens iguala, tots en tenim el mateix. El que ens diferencia és la quantitat de passat que tenim al darrere i la porció de futur que potencialment ens espera al caire de la cantonada. La majoria, amb el present no en tenim prou; uns s'impacienten pel que ha d'arribar i altres s'enyoren pel que va ser i que ja no serà més.
Aquests desequilibris emocionals són el que ens fa ser, relativament, més vells o més joves.
Un esportista pot arribar a ser vell abans dels trenta i un professor universitari als trenta és encara un jovenet. Ser jove consisteix a tenir, potencialment, més futur, és creure que tot és possible i que els somnis encara es poden realitzar.
La joventut és l'època de les il·lusions, però també dels errors, dels grans fracassos i de les opinions extremes. La joventut és l'època de les amnèsies i la vellesa, de l'excés de records.
En una era remota en què la piràmide demogràfica estava basada en un gran fonament de població de menys de vint-i-cinc anys, els ancians eren reconeguts, respectats i gairebé santificats només pel fet d'arribar a vells. Ara, en canvi, quan la piràmide s'ha convertit en una mena de baldufa rodanxona, coronada per un nombre creixent de centenaris, la joventut cotitza a l'alça.
És evident que una societat sana ha de ser també una societat demogràficament equilibrada, però no hem de caure en el parany de pensar que la joventut és un valor en si mateix.
La joventut és simplement una etapa de la vida que cal superar, intentar mantenir-se jove artificialment és com una mena d'intent de momificació en vida. Tal com deia una actriu del Hollywood dels anys quaranta: "El secret de l'eterna joventut consisteix a ser honesta, menjar lentament i mentir quan et preguntin per l'edat".
