Quan érem petits, i els de la meva generació ho vam ser allà pels anys 60, ens presentaven un futur que era una bicoca. Ens van prometre que aniríem com si res de viatge a la Lluna i a Mart i que la tecnologia ens permetria fer-ho quasi tot, només prement un botó. Encara recordo aquells capvespres d'estiu, sense Internet ni telèfons mòbils, contemplant els horitzons vermells on segurament s'hi forjava aquell avenir d'acer inoxidable.

Al final d'aquella dècada prodigiosa, l'home va arribar a la Lluna, i el mite es va desinflar de cop. Vestir-se d'astronauta era només cosa de privilegiats i ens adonàrem que el futur, malgrat les pel·lícules de ciència-ficció, era una cosa totalment planetària, o sigui, d'aquest planeta. A mesura que ens fèiem grans, s'imposava tocar de peus a terra.

Va ser aleshores quan va sorgir una nova il·lusió, gairebé del no-res: els primers ordinadors personals. Eren uns estris que desprenien olor de poder, amb una pantalla amb caràcters fosforescents que et quedaven gravats a la còrnia fins i tot molt després d'apagar la pantalla. Aquells primers PC eren uns aparells magnífics, si descomptem el petit desavantatge que comportava el fet d'haver-ho de programar tot en un llenguatge que només comprenien ments avantatjades i que curiosament s'anomenava "Basic".

D'aquells protoordinadors als d'ara hi ha un abisme, però encara recordem, quan ens emmirallem novament en els capvespres rogencs del nostre present, aquell mite fundacional del "fer-ho tot prement només un botó". D'això, res de res, cada aparell nou que ens cau a les mans ens exigeix tocar, al mateix temps, més botons que dits tenim a les mans. Serà per coses com aquestes, però ens hem tornat uns descreguts, sobretot quan hem entès que en aquelles històries de la nostra infantesa hi havia més ficció que ciència.