Fa dies que hem entrat a la Quaresma. Són els dies que precedeixen al Diumenge de Rams per entrar de ple a la Setmana de dolor o passió que és la Setmana Santa. Tot i que són amb simbologies totalment diferents, aquestes, junt amb les festes de Nadal, són les que més m'agraden. És així, principalment, pels tendres records d'infantesa, que quan ets adult prenen el significat real i un cert grau de tristesa, en segons quin cas.

Parlar de Setmana Santa em sacseja l'ànima. Primer pel que us he dit abans: records l'infantesa, l'olor de palma i palmó fresc que feia l'escala de casa perquè al costat hi havia Can Paretas, una espartaria que feia les palmes artesanes per a mig Girona, inclosa la del senyor bisbe i els palmons dels capellans. Els dies que precedien al Ram arribaven a dotzenes, que eren emmagatzemats al terra de l'escala. Recordar aquella olor em fa traspuar els sentiments.

Però del que us voldria parlar és que aquesta Setmana Santa fa 25 anys que la Confraria de Jesús Crucificat "Manaies de Girona" em va fer l'honor d'anomenar-me la primera dona pendonista de la Confraria, un fet impensable en aquells anys. Tant que, en un primer moment m'hi vaig negar i els vaig demanar que ho fos el meu germà.

Aquell nomenament va canviar la meva vida, que havia estat exclusivament en aquelles quatre parets del meu estimat barri vell. Per mi no hi havia ni festes ni festetes, ni casaments ni batejos de família ni d'amics. Sempre treballàvem. Ser pendonista comportava anar a la processó. No és que no en tingués ganes, al contrari. La mare feia uns 25 anys que m'havia fet plegar d'anar-hi, per la gran gentada que teníem aquesta diada abans i després de la processó, inclosa la Confraria dels Narcissos, que era formada per gironins que vivien a Barcelona. Es canviaven a casa per anar a la processó. El matí quan arribaven deixaven les vestes i ciris per al vespre vestir-se. Vaig acceptar amb gust i es va decidir de tancar la Granja, un fet que va marcar la història d'aquesta, ja que jo li vaig dir a la mare que si aquell any hi podia anar perquè era pendonista, hi continuaria anant fins que la salut m'ho permetés. I així va ser. La Granja Mora ja no va obrir cap més Divendres Sant i jo hi vaig poder anar deu anys més.

Aquell any per la gran família de manaies i vestes també va ser especial perquè es deia adéu al Castrum dels Manaies ubicat a Casa Carles a la plaça del Vi de Girona, on ara hi ha el Bisbat. Tot plegat va ser una Setmana Santa plena d'esdeveniments. A la nova ubicació del castrum, o sigui l'Església de Sant Lluc, que s'havia de rehabilitar, no hi havia culte però per a mi seria doble emoció sols de pensar-hi perquè hi havia fet la primera comunió essent alumna del Cor de Maria. Sé que també hi va haver persones reticents que es triés una dona. Fins i tot algú va tornar el carnet estripat. Per altra part vaig tenir moltes felicitacions, inclosa la d'una confrare d'edat avançada, la Senyora Teresa Bartrina, Vda. Pla, al cel sia, que em va enviar un regal amb una targeta on em deia que havia honorat les dones de Girona portant el pendó.

D'aquests 25 anys no puc fer res més que agrair a la junta presidida per Narcís Perez i Moratones del meu nomenament en aquell moment ja que ara m'adono que va ser un fet que encara vaig poder compartir al costat dels meus pares i per a mi va ser molt important que visquesin aquells dies de joia, els manaies i vestes que varen viure amb mi aquell moment tan especial. Avui molts d'ells ja jubilats, altres que ja no hi són: optios, manaies, vestes, confrares i Mossèn Grabiel el nostre conciliari que ens han precedit. Però estic segura que des de dalt no es perden cap Setmana Santa i gràcies també als gironins i gironines que vàreu estar al meu costat.

Del que em sento més contenta és d'haver pogut transmetre als infants estimar les tradicions de Girona, ja que amb una Girona negra humida i una processó que 60 anys enrere era coneguda pel seu silenci on les confraries principalment la del Dolors hi havia molts penitents encadenats, era la que anava jo, llogaven vestes per a grans que la mare convertia en petites ja que no en vaig tenir de pròpia fins als quinze anys. Amb la dels Manaies, de la mà d'una meva tia havia descobert essent un infant què se sent la nit del Divendres Sant anant a la processó. Per això vaig buscar 50 mainades perquè representessin els 50 anys dels manaies i amb més o menys quantitat això no tan sols ha continuat, sinó que s'ha estès a la resta de confraries.Gràcies mainada i gràcies Confraries per sembrar llavors tan joves.

També voldria felicitar la Mercè Sagrera amiga i confrare que desprès de la Isabel Pla ha estat escollida la tercera dona pendonista. M'acompanyava a mi amb la mainada. Felicitats Mercè. Felicitats al pregoner de Setmana Santa d'enguany, l'escriptor i periodista i amic Antoni Puigverd.

Tant de bo aquesta Setmana Santa la gent no sortís tant com aquests darrers anys. Que fes més ciutat. Tant de bo que passejant per algun dels nostres carrers de l'estimat barri vell de Girona per alguna de les seves finestres se sentís l'olor de ?bunyols: això voldria dir que encara hi ha alguna àvia que n'ha pastat per ensenyar aquesta bonica tradició als seus néts. El que no pot fallar és que dilluns i dimarts sant passejant per el barri vell, si bufa un xic la tramuntana, sentireu la dolça melodia dels manaies que ja estan assajant.

Molts dels manaies que sortiu ni tan sols em coneixeu però jo us segueixo, ja que alguns havíeu vingut amb mi de petits. D'altres us en vaig fer socis al punt de néixer com en Bernat l'Aleix, l'Adrià i més. D'altres com en Josep Maria Fina, que el seu avi havia portat la triga havia estat pendonista i el seu pare i els seus oncles havien estat manaies. Ell ho porta a la sang com molts d'altres i arrossega amics com l'Aniol.

A tot aquest jovent que sou el futur de la Confraria sols us puc dir unes paraules que vaig dedicar en un sopar de Sant Pau. Si som gironins, estimarem Girona. Si estimem Girona, estimarem les seves tradicions. Si estimem les seves tradicions, "estimarem els Manaies". Bona Setmana Santa i Bona Pasqua 2013 a tots.