La utopia és com una mena de Benidorm dels projectes polítics, és l'acompliment definitiu d'una societat perfecta, amb cases adossades amb dret a jardí i piscina, restaurant amb bufet lliure, ball de gala i sol assegurat cada dia. La utopia, igual que la jubilació, és el final definitiu de la història, el següent horitzó ja és la mort, perquè més enllà de la utopia ja no hi ha cap més utopia possible.
Les utopies sempre han estat patrimoni de les esquerres, dels socialistes, dels anarquistes i d'algun partidari de la ficció científica. Les dretes -gràcies a Déu- no necessiten projectes utòpics, si més no en aquesta vida. La seva utopia és purament religiosa i la situen indefectiblement en el cel. Probablement per aquesta raó els agrada tant Suïssa, un país net, neutral i situat a mig camí del paradís.
Els utòpics sempre han estat gent bruta i emprenyadora, individus d'ulls brillants i cabells greixosos, que s'han passat la vida ordint espesses xarxes doctrinàries, dictant receptes i fulls de ruta detalladíssims, sense preocupar-se de l'halitosi que desprenien les seves idees. Ara ja gairebé ningú creu en la revolució; el socialisme és cosa de cubans, de nord-coreans o d'extremenys; l'anarquisme és l'ideal de quatre drogoaddictes i fins i tot la socialdemocràcia ens sembla una doctrina sospitosa. "Transformar la societat" consisteix a pregar cada dia perquè la cosa no empitjori.
Hem abandonat definitivament els anhels en el contenidor del reciclatge, però, malgrat tot, no deixa de ser certa la màxima del senyor de Montaigne quan deia que "els nostres somnis valen més que els nostres raonaments". Cap d'aquells utòpics va arribar mai a la seva Ítaca, però entre tots han anat deixant molles pel camí que a vegades ens permeten encara trobar camins enmig de la boira.
