La responsabilitat és un preu que ?paguem per ser lliures. Només els nens molt petits o els bojos se'n deslliuren, la resta som completament responsables dels nostres actes. Altra cosa és que també siguem culpables, la culpabilitat és un altre concepte.
Ser culpable és ser responsable d'una acció que s'ha portat a terme d'una manera deliberada, sabent conscientment que es tractava d'una falta.
Per aquesta raó, als polítics -representants de la sobirania democràtica- els demanem sovint que assumeixin la responsabilitat derivada de les seves accions, encara que no siguin culpables.
Quan un polític és imputat en una causa no necessàriament se'n deriva que sigui culpable, però ha d'assumir la responsabilitat i dimitir. La dimissió no implica cap mena de confessió de culpabilitat, simplement ens demostra que és responsable, una qualitat que s'hauria de demanar d'ofici a qualsevol càrrec públic.
Una vegada vaig llegir aquest exemple en un manual de filosofia: "Cap alumne demanarà que se li augmenti la nota sota el pretext de no haver-se equivocat deliberadament en ?l'examen", de la mateixa manera cap polític pot argumentar que no és responsable d'un fracàs simplement per no haver-ho fet conscientment, la responsabilitat és inherent i la dimissió hauria de ser automàtica.
El senyor de Montaigne, que va viure en ple segle XVI, comentava una dita clàssica que encara té la seva gràcia i que podríem aplicar clarament a alguns dels nostres governants: "Els companys de Demòstenes, en l'ambaixada davant Filip, lloaven aquest príncep perquè era bo, eloqüent i bon bevedor; Demòstenes deia que eren lloances que millor corresponien a un nen, a un advocat i a una esponja que a un rei".
