El titular de la informació de l'Agència Catalana de Notícies de diumenge passat era tan inequívoc com enganyós: "Clam a Girona, contra l'atur, les retallades i la corrupció". No diré jo que no hi va haver una protesta de 700 gironins i gironines, que és el que deia la notícia en el text ("Al voltant d'unes 700 persones s'han manifestat pels carrers de la ciutat..."), però d'aquí al clam hi ha un bon tros. Un clam és un "crit tumultuós de malcontentament de censura, etc., d'una munió de persones". I a Girona: ni munió, ni tumult, ni crit.

He fet números. Era diumenge i feia bon dia. Al matí, no hi havia ni futbol a la TV, ni res semblant... On eren, doncs, els 62.318 ciutadans que són a l'atur registrat? En el supòsit que s'haguessin manifestat 700 aturats, "el clam" hauria estat de l'1,1% de la gent que està apuntada a l'atur a les comarques gironines? Poca capacitat de convocatòria, no? Poc interès dels afectats, tal vegada?... On eren d'altra banda els treballadors solidaris? (Dels 200.000 que treballen a la demarcació, segur que n'hi ha que són solidaris.) I les seves famílies (les dels aturats i les dels ocupats)? I la gent que no té ni treball ni atur? De clam, gens; de protesta, poca. Una manifestació important a Girona ha de sobrepassar els 8.000 participants. Llavors: què són, què signifiquen aquestes tèbies protestes que tenen cargolats de riure els especuladors i els agents del capital?

Lluny de voler criticar l'acció sindical i la tasca dels sindicats al capdavant de la gestió de la protesta de la crisi més severa de la història del capitalisme, em sembla que cal convenir que la gent es planteja seriosament l'eficàcia de les accions convocades per expressar les legítimes queixes dels treballadors. La manca d'originalitat i d'eficàcia en els instruments de lluita popular contra l'atur, contra les retallades i contra la corrupció, està matant la mateixa lluita.

Ni lluir samarretes distintes en dies determinats de la setmana, ni anar fent petites manifestacions, ni protagonitzar simbòliques tancades, ni penjar pancartes de queixa s'han mostrat eficaces per a res més enllà de ser vàlvules d'escapament per a la ràbia continguda dels participants. En els darrers anys a Girona, només la lluita constant, diària i ben defensada per altres companys i companyes de sis dones de la neteja de la Generalitat després de dos mesos de pernoctació al carrer va servir d'alguna cosa; només la PAH dóna signes de vida i de lluita aconseguint salvar desnonaments. Sense compromís personal, sense accions directes, pacífiques i contundents, sense autèntica lluita, als treballadors ens queden quatre telenotícies.

64.000 llocs de treball destruïts en cinc anys; 1 de cada tres gironins que no treballa; 5.000 comerços tancats entre 2007 i 2011... A què esperem?