Deien -fa un temps- que el nostre país es caracteritzava per tenir de dilluns a divendres sis milions de presidents de la Generalitat i que els caps de setmana, en canvi, aquests sis milions esdevenien entrenadors del Barça. Ara, el futbol es juga en qualsevol dia i a qualsevol hora, i la cosa es complica, però seguim essent meridionals i tot se'ns escapa per la boca. L'home en general, i els catalans una mica més, som éssers "insociablement socials".

Nosaltres necessitem com ningú la política, perquè, al contrari del que sempre ens van dir, aquest misteriós art serveix sobretot per resoldre els conflictes que altrament acabarien indefectiblement de manera violenta. La política serveix sobretot per foragitar la guerra, la por i la barbàrie. Necessitem de la política no perquè creiem que els homes són bons i justos, sinó just per tot el contrari.

Política ve de polis, del grec, com tantes coses. Polis vol dir ciutat i la política, literalment, vindria a ser "l'art de governar la ciutat". Després va venir la policia, la polisèmia, el politiqueig i els polígons industrials, però això, ja em perdonaran, ho deixarem per a un altre article. La política és història en construcció i en desconstrucció contínua, la política és la història del present, escrita pels homes del present.

La política sempre parteix del conflicte, de la contradicció i el desacord. Quan no existeixen aquestes condicions tampoc és possible la política, però en qualsevol comunitat humana sempre hi són presents. Parlar de "la fi de la política" és com parlar del final de la humanitat, del final de la història. El món necessita de la política, perquè la política ens uneix precisament oposant-nos. Necessitem ara més que mai la política i l'únic que hem de demanar als polítics és que escoltin aquella vella màxima del senyor de Montaigne: "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic".