Des de l'11 de setembre de 2012, en què milers de persones es van manifestar pels carrers de Barcelona exigint el dret a decidir i el dret a decidir ser un país independent, amb govern propi i sobirà, l'ofensiva espanyola ha estat total: per terra, per mar i per aire. S'impugnen lleis catalanes, es qüestionen decisions del Parlament, es perpetren lleis i decrets que ataquen frontalment l'essència del país (llei Wert, per exemple), es fan declaracions insidioses, es busquen constantment i obsessivament draps bruts en els partits catalans i catalanistes (quina justícia més estranya, que s'assabenta ara, justament ara, dels casos de corrupció, que mira que fa temps que hi són!), s'escanya l'economia, s'amenaça, s'insulta.

Escolta, PP, la veu d'algú que et parla en llengua no castellana, però que se sent orgullós de saber-la, de llegir-la i de gaudir-la. Quina desgràcia ser espanyol i només espanyol. Vull dir ser espanyol i no sentir-se també orgullós de ser català, de ser gallec, de ser basc!; sentir-se orgullós de ser alguna cosa més que ser només espanyol. Quina trista pobresa intel·lectual no saber veure més enllà de l'uniformisme i la uniformitat que marquen una llengua i una història de conquestes! Quines poques llums s'han de tenir per pensar en clau de la "gran nació" espanyola i no usar la magnanimitat o la concòrdia com a banderes! Quantes oportunitats perdudes s'acumulen per guanyar-se l'afecte de tots! Heu perdut, de bracet amb el PSOE, l'oportunitat de dissenyar un país federal, per exemple, amb nacions federades que se sumen a l'Estat en temes comuns (pobre Pasqual Maragall); heu deixar passar l'oportunitat de semblar demòcrates i permetre que cada nació que sabeu que conviu sota l'Estat es manifesti i dissenyi el seu futur (pobre Ibarretxe, pobre Estatut de Catalunya, pobre 11 de setembre, pobre dret a decidir!).

Això és el govern d'Espanya: puja al matí un militar jubilat a la palestra a dir que "és abans la pàtria que la democràcia" i a la tarda el govern espanyol del PP impugna una declaració del Parlament de Catalunya (que no una llei!) declarant Catalunya "país sobirà". Això és Espanya: una màquina paranoica d'inventar fellonies i mentides ("els mestres catalans instrueixen els nois i noies perquè siguin independentistes"; "a les escoles es margina el castellà i els nens castellans...".

Això ha estat sempre Espanya amb Catalunya: una dictadura. Que poc té a veure el país que es vol imposar amb la realitat. La realitat de Catalunya, obstinada malgrat les provocacions, parla de convivència pacífica, de ganes de sumar i de conèixer, de multilingüisme. Però és que ha arribat un punt que la gent necessita saber que pot plantejar-se legalment qualsevol opció política democràtica. El dret a decidir, per exemple. Si això no és possible (ho és al Canadà o a Escòcia), és que sou uns fatxes en un país on un dictador sanguinari va deixar-ho tot ben lligat (inclosa la Constitució; sobretot, la Constitució). Tan burros sou, que ni això enteneu!