L'arribada del TAV a Girona, independentment de si arriba molts anys tard i de si suposa un greuge comparatiu amb el tren convencional, ha suposat una oportunitat d'or perquè la ciutat fes un debat intern sobre quin havia de ser l'efecte que aquesta novetat creés en el nostre teixit urbà. La necessitat d'un espai per a l'estació, quines havien de ser les seves característiques i les dels seus accessos, i com ajudaria, juntament amb l'espai públic, a cohesionar els barris.

Aquest debat s'ha fet. Els gironins, normalment, hem fet les coses amb força bon gust i prou racionalitat. Però, per la mateixa causa que els últims anys el nostre país va perdent trossos de futur, aquest debat no ha tingut un resultat satisfactori. Interessos de grans empreses i la necessitat maldestra de penjar medalles a corre-cuita ens han deixat un verdader problema urbanístic.

La provisionalitat ens ha de fer parlar amb prudència, però el que no ens pot fer callar és la falta d'informació. Fa pocs dies s'ha fet arribar als veïns del sector una proposta de possible projecte per urbanitzar la zona, basada en imatges poc clares que a simple vista presenten una zona verda diàfana i amb vegetació. Però la realitat està, de moment, molt lluny d'aquests paràmetres, amb quatre arbres posats de qualsevol manera i amb un punt de vista molt ben escollit. Realitzats per qui? No seria més correcte fer un concurs d'idees entre professionals de la ciutat?

És senzill poder fer un cop d'ull a aquesta gran infraestructura. Només hem de pujar les escales mecàniques de l'estació actual i situar-nos a l'andana elevada del tren regional. El que abans era el nostre Parc Central s'ha convertit en una esplanada de formigó eterna, un desert urbanístic. Però la provisionalitat ens diu que al damunt d'aquest formigó algun dia hi podrem veure un espai públic de qualitat, on les famílies hi passegen i on els ciutadans hi caminen tranquil·lament per anar cap a casa seva. O potser això només és el que ens agradaria veure, perquè estimem Girona. Contemplant aquesta obra faraònica un s'adona que molt difícilment serà així.

En aquesta gran plataforma pobra i impersonal, durant els últims mesos han aparegut una sèrie d'edificis mancats de caràcter, de bellesa i de simpatia. Edificacions semblants a ovnis, apareguts de cop i volta, que no dialoguen amb res ni amb ningú, amb materials poc agraïts i formes violentes. Potser és qüestió de gustos, o no, però el que podria haver estat un espai amb un interès urbanístic molt gran, s'està convertint en la viva imatge d'un polígon industrial, una gran màquina que en teoria ha de funcionar a la perfecció, però que ens regala espais depriments on l'activitat i la cohesió socials no tenen cabuda. La proposta de la gran zona arbrada amaga aquesta imatge, però no és tan fàcil aconseguir-ho fora dels fotomuntatges.

Per quina raó no s'ha optat per dotar aquest espai d'edificacions pensades, estudiades i projectades racionalment? Per què no s'aprofita l'ocasió per a realitzar un projecte d'espai públic integrador i de qualitat? Per què hem d'estar obligats a conviure amb un espai que acosta aquesta zona de Girona a la vulgaritat? Se'ns presenta un problema molt gran en aquest punt que uneix Sant Narcís, Santa Eugènia i Salt amb els altres barris de la ciutat, que no es resol amb un simple gest. Quina herencia de la gent d'Adif.

Cap població té la sort de disposar de tot el que es mereix. Però el dret fonamental dels ciutadans és poder decidir com serà la seva ciutat, quin caràcter tindrà i quin aire s'hi respirarà. Hem tingut ocasió, els gironins, d'exercir aquest dret?