Vell pelegrí, jo vaig fent via com a foraster arreu del món, i estic segur que a l'altra vida m' acollirà Déu piadós. Me'n vaig allà a veure el Pare, lassat el cos de caminar; al capdavall de la jornada lloc de repòs penso trobar".

Cantàvem aquesta cançó al Seminari de Girona del post-concili, en una edat i en una època en què tot era possible, tot estava per fer i nosaltres teníem tota l'energia per intentar-ho. Quan dijous passat al vespre, Benet XVI va fer efectiva la renúncia a continuar essent el Papa de l'església catòlica, i va comunicar al món que a partir d'ara esdevenia "un simple pelegrí" em van venir a la memòria records d'una època que fou per a mi molt estimada i feliç.

La memòria d'aquella època està indestriablement associada a la de molts i molt bons professors que formaren part de la vida al Seminari i que d'una manera o altra han continuat essent-me'n referents i amics fins avui. Alguns d'ells, desgraciadament, ja són morts: Damià Estela, Josep Maria Casas, Narcís Costabella, Albert Vidal, Soler Soley, Xavier Xutglà, Jaume Julià, Josep Maria Castellà, Joan Busquets, Jesús Calm, Cosme Badia, Jesús Prat, Josep Maria Bosch, Narcís Mallol, Xavier Frigola, Lluís Suñer, Narcís Ponsatí, Joan Naspleda, Ramon Oller, Jordi Gultresa, Pere Font, Simó Bosch, Carles Cassú, Josep Ramírez, Josep Maria Terricabras, Modest Prats... I també, estudiants i amics: Ramon Lorente, Món Marquès, Pere Rodeja, Joan Colomer, Sebas Parra, Narcís Comadira, Just Maria Casero, Miquel Santandreu, Josep Pi...

Continua essent avui, el Seminari de Girona, un lloc de saber i de ciència que acull diverses facultats: Teologia, Psicologia, Pedagogia, Magisteri. Fa 50 anys era un edifici ple de seminaristes, de nois joves que aspiràvem a viure i compartir una vida d'esperança amb el món. Tant de bo l'edifici en conservi l'esperit. Érem hereus del Concili Vaticà II, el mateix al qual Benet XVI ha dit que cal tornar, tot units.

Gairebé tot el que s'ha dit i escrit sobre Benet XVI és d'una frivolitat escruixidora. No només pel fet que els opinadors habituals beuen de la crítica malintencionada típica dels qui, sense entendre-hi res, s'apliquen, com la guineu dels raïms presumptament verds, a la sàtira i a l'esperpent que no comprometen; sinó -i això sí que és greu- per la seva manca de rigor intel·lectual.

Per parlar d'un home posseïdor de diversos doctorats i dominador de 10 ?llen?gües; per glossar l'obra del Papa més intel·ligent de l'Església contemporània (més que Joan XXIII, segurament més que Pau VIè, més que Joan Pau I i sobretot més que Joan Pau II) cal haver-lo llegit en els seus textos. Posem per cas en les seves encícliques. La Carta Encíclica Spe Salvi de Benet XVI, sobre l'esperança cristiana, publicada a Roma, el 30 de novembre de 2007, és un monument a la intel·ligència i a la fe, que fins i tot per als qui vivim ara allunyats de la immanència de la fe, és motiu de profunda reflexió.

Dijous al vespre, tocades les vuit, passejava a prop de la plaça de la Independència. Havia plogut i el mig de la plaça era ple de basses. No hi havia llum als fanals i les clarors dels bars i de les estufes amb flama enviaven espectres que s'emmirallaven als bassals. En aquesta ciutat "més medieval que mai", que tant estimo, es va produir un moment màgic. Les campanes de la seu van començar a tocar amb força. Poca gent se'n va adonar. S'estava acomiadant un vell pelegrí, el Papa Benet XVI. Davant d'aquesta monumental lliçó d'humilitat d'un home tan savi, em vaig sentir reconfortat per les paraules d'Espriu: "Sense recança miro com el meu pas s'esborra".