ovament ens veiem envoltats de banderoles, farcides de candidats riallers i de mitges veritats. Que les eleccions s'hagin convertit en una rutina per un costat és bo. És evident que hem aconseguit normalitzar el que durant molts anys fou anormal, però per l'altra banda, com en totes les rutines, ens aboquem tard o d'hora a la temptació d'intentar canviar d'aires i la dificultat sorgeix quan, en el gratacel de la democràcia, no ens podem permetre canviar d'aires sense caure per la finestra.
Em deuran dir conformista, però hi ha el que hi ha i som el que som. No ens podem queixar dels polítics que ens representen, o que ho pretenen, sense fer abans tots examen de consciència. És molt fàcil assenyalar exclusivament als governants quan es parla de corrupció. Tots sabem que és una qüestió de tota la societat, però ens és més fàcil plantar-los a ells la llufa, per allò de "per això els paguem".
El problema és que els polítics no són ni millors ni pitjors que nosaltres, dic que és un problema perquè se suposa que haurien de ser els millors i alçant la mira fins aquesta altura, en el cel de la política del nostre país, a hores d'ara només s'hi poden caçar quatre ànecs de coll verd. La resta són aus de corral i el que es diu volar, volen poc. Però la democràcia funciona d'aquesta manera i, arribats al punt de la tragèdia en què ens trobem, haurem d'aparcar les brometes fàcils per un temps, sobretot quan hem de decidir qui haurà de gestionar el que encara ens queda de l'estat del benestar.
Sembla que aquesta vegada algú ja ha decidit el resultat abans d'hora. Sembla que el PP guanyarà per majoria absoluta, un majoria més àmplia que la que obtingué en el seu dia aquell homuncle anomenat Aznar. Ara, el Mariano de torn, va amb la directa posada, acomboiat pels seus i pels constructors de bombolles. Doncs bé, podran guanyar, però, ben segur que no serà pas gràcies al meu vot i ni per la meva abstenció.
