Els gironins tenim bones vies de comunicació gràcies en part a la proximitat amb la frontera i amb Barcelona. Avui agafo el camí que em porta a Barcelona, via autopista que amb més o menys celeritat em permet fer els poc més de cent quilòmetres amb menys d'una hora. I és que aquesta és l'única via raonable. Haig de claudicar davant els costos del peatge, m'agradi o no. El futur corredor mediterrani, que ens permetrà ser més europeus i que expropiarà finques a preus ridículs, descobrim que és de pagament. Quan aquest corredor ferroviari sigui d'ús per a combois humans, també s'haurà de pagar peatge com passa amb la línia de l'AVE. En canvi, els gironins que no rebem les transferències via pressupostos de l'estat haurem de pagar per compensar les retallades en Sanitat, Justícia i Benestar. El copagament sanitari, medecines i visites, és a la cantonada. Pel que fa a Educació les beques per a l'educació especial dels escolars de Catalunya el govern només té traspassada la gestió i no la partida econòmica, es gestiona des de Madrid. En canvi, la seva denegació la fa la Generalitat. La bonança econòmica ha generat infraestructures infrautilitzades de difícil manteniment. Aeroports, pavellons, sales d'usos múltiples i urbanitzacions en són un exemple.
La realitat del cada dia, quan em llevo, em deixa sorprès. Comunitats autònomes que no retallen serveis bàsics es contraposen amb la realitat catalana més preocupada per com mantenir-se estratègicament en la seva economia diària que per obrir-se a un nou espai d'autonomia fiscal. Petits municipis de les nostres comarques disposen d'instal·lacions de luxe en un moment de crisi: CAP, piscines i sales polivalents. Comencem a comprovar les dificultats de sosteniment d'aquestes obres per la generositat interessada de les administracions. I quan reflexiono sobre això no deixo de pensar en el preu del bitllet de l'AVE per anar a Madrid i que està pels núvols, que m'han tret el vol Girona-Madrid, que em pugen la gasolina, que pagaré més pels impostos municipals, que pago més per una autopista de concessió indefinida, que probablement hauré de fer copagament sanitari, que l'euríbor s'enfila sense remei, que no es donen hipoteques i que cada any pago més per la meva, que s'ocupen pisos de persones que no en tenen la propietat i que a la meva ciutat, Girona, es refan carrers força nous amb materials de qualitat inferior. I això, patint per si perdrem la feina. L'aiguabarreig que faig no és casual. No m'estranya que en aquestes condicions molts gironins se sentin ostatges de les administracions, sobretot de les de l'Estat. És per això que em sumo a l'expressió del "i jo també!",..que diria la meva néta Nora, que té cinc anys, en els temes que l'afecten personalment. A mi, evidentment, me n'afecten molts d'altres.
