a"Envellir no és un problema; envellir és l'objectiu" (Josep M.V)

vui que les campanes toquen per als difunts, avui que les flors fresques s'apilen tendrament als balcons dels nínxols dels cementiris, avui que ningú no és aliè a l'extrema certitud del bagatge terrenal (la vida és una cosa seriosa on l'únic argument consisteix a envellir i morir); avui, dic, els proposo reflexionar sobre el temps de l'espera.

Heus aquí que ahir la població mundial va arribar als 7.000 milions. A meitat dels 50 del segle passat, no arribava als 3.000 milions. En els darrers 50 anys, el planeta Terra ha quasi triplicat el nombre d'habitants. És evident que neix més gent que no pas mor. I això que constantment mor gent. Cada hora moren al món 6.418 persones. A Espanya, cada hora en moren 46. Des que el món és món i fins avui, han mort en el tercer planeta del sistema solar, 76.218.175.816 d'éssers humans.

La mitjana d'edat que vivim els humans d'aquesta zona de la Mediterrània ultrapassa de poc els 80 anys. Amb una significativa diferència: les dones en viuen 83 i els homes, 77. Es pot dir, doncs, amb propietat que tothom qui sobrepassa aquesta edat viu de regal. Per saber el temps que queda només cal saber restar. Llavors, pensar que ja s'han viscut, com és el cas de la meva generació, 2/3 parts dels temps objectivament i estadísticament vivible, aclapara. Si aquesta certitud és escruixidora ("moriràs perquè hi ha un moment per morir que és ben bé teu i de ningú més"), el trànsit i el camí que hi condueixen quan la vida és llarga, són aparentment temibles: morir en el combat, a la carretera, fent front a un càncer mortal i jove..., no és res greu, és un bell assumpte; envellir dissolent-se, atrofiant-se, espatllant-se, com un vell tronat, sota l'atenta mirada d'un cuidador d'impedits; envellir anònimament, solitàriament, "amb els ulls al fons d'una tisana, entre un medicament i una fruita passada" (Jacques Brel), això sí que és dur.

Envellir i morir són els objectius de la vida; omplir d'alguna esperança el temps de l'espera, l'única recepta per no embogir.