no emprenyin!

JORDI VILAMITJANA L'únic problema que aquest país no té és justament un problema lingüístic. L'ensenyament, per exemple, en té molts i de molts greus de problemes, però de conflicte lingüístic no en té cap.
A vostès, no res no els dóna dret a inventar-se un conflicte, a posar constantment pals a les rodes de la justa i necessària normalitat i equitat lingüística; les seves pretensions polítiques no els donen dret a emparar-se en les ambigüitats d'una Constitució de fa més de 30 anys (aprovada en les condicions que tothom sap); no res no els dóna dret a reclamar drets que ja els són garantits de fet.
Si els alumnes de 6è de primària catalans acabessin amb algun dèficit de coneixement respecte al castellà, si la llengua espanyola estigués en perill de marginació a Catalunya, si la llengua d'Espanya no fos una llengua en igualtat de drets respecte a la pròpia de Catalunya, es plantejaria un greuge denunciable. No és en absolut el cas.
Quan vostès reclamen el dret a escolaritzar en castellà, ni tenen en compte la realitat del país (aquest és un país bilingüe amb vocació majoritària de bilingüisme i sense conflictes), ni valoren (o sí, i llavors vostès són uns desvergonyits) que la fractura lingüística (uns estudiant en català i d'altres en castellà) és la ruïna de la convivència i del país.
Perquè m'entenguin en allò substantiu d'aquest article, els en posaré un exemple al revés. Vaig néixer a meitats del segle passat. Quan vaig arribar a la Universitat encara hi havia el dictador i tot l'ensenyament i tota la vida pública els havia hagut de fer en castellà. Ni un sol dels aprenentatges bàsics el vaig rebre en català (ni a l'escola, ni al cinema, ni a la incipient TV) i la meva ciutat es deia Gerona en tots els rètols. Només podia fer en català la lectura privada i la conversa familiar i amb els amics. Ni en aquelles condicions -que poc tenen a veure amb les actuals pel que fa a la situació (preeminent del tot) del castellà en el cinema, la TV, els videojocs, etc.- vaig perdre el català. Però la meva condició de bilingüe me la vaig haver de treballar jo sol, perquè de català escrit i estàndard no en sabia ni un borrall. Avui, en canvi, m'enorgulleixo del bilingüisme que estan assolint els meus fills de manera natural a l'escola; i estic content del bilingüisme perfecte dels meus alumnes. I ells, els nois i noies, també. Els ho ben asseguro. Per això els demano que facin el favor de no emprenyar.