La Fleca Triola de Vilabetran, que era molt més que una fleca, ha abaixat la persiana després de 59 anys d’ofici. Miquel Triola i Assumpció Bosch, els propietaris, han decidit jubilar-se i deixar enrere una vida sencera al darrere del taulell del seu local, que ara està ple de prestatges buits.

L’any 1959, en Miquel ja comença a créixer al darrer d'un taulell quan els seus pares decideixen encarregar-se d'una fleca-botiga de Vilabertran. Amb només sis anys, ell ja els ajudava a coure el pa a l'antic forn morú. El local el tenien a l'antiga carretera de Llançà, en una zona on passaven molts turismes i, per tant, molts turistes. Això explica perquè, entremig de comestibles, fruites i colònia a granel, hi tinguessin també souvenirs. A poc a poc, el local va anar creixent, i fins i tot van convertir-se en els pioners en servir gelats, que conservaven en una màquina que venia dels Estats Units. En aquella època, a Figueres encara no hi havia cap centre comercial, i eren les botigues de poble les que suplien aquestes necessitats.

Després de vint anys dedicant-se a aquesta fleca, decideix obrir-ne una de nova amb la seva esposa, l'Assumpció, dos carrers més enllà. En aquest local van seguir amb la mateixa línia, tenint varietat de productes d'alimentació, de la llar i de premsa.

Sens dubte, però, el producte estrella era el pa. Un pa artesà pel qual en Miquel matinava cada matí. Altres productes de pastisseria que tenien era pasta de full, galetes, brunyols i els molt ben valorats mini xuixos, que els clients feien a la brasa. "Quan vam dir de tancar, la gent ja patia per on compraria el tortell l'any vinent", bromejava l'Assumpció.

El dia 31 de març, la Fleca Triola es va vestir de llarg per fer la seva festa de tancament, després de gairebé seixanta anys de trajectòria en els quals no han tancat ni un sol dia per malaltia. "Hi havia gent que fins i tot plorava", deien, "però nosaltres estàvem molt contents, i vam immortalitzar el moment amb fotos". Ara, la parella ha inaugurat la seva independència i volen gaudir de la jubilació.

"Tot i la petita davallada que hi ha hagut des del 2007 a causa de la crisi, sempre ens ho havíem anat fent tot. Això sí, treballant molt!", comenta Miquel Triola.

Cal ser pacient i treballador

"Com és, això de ser botiguers de poble?", els pregunto. La parella m'explica que hi ha dues coses claus, a l'hora d'enfrontar-se a aquesta feina: cal ser pacient i treballador. Moltes vegades, la botiga de poble es converteix en una mena de centre social. "Fèiem molts de tractaments psicològics als clients que venien preocupats a explicar-nos les seves penes", diu l'Assumpció. Ser treballador també és essencial. La feina de botiguer és sacrificada i estàs sempre lligat. A més, s'ha de tenir clar que durant tot el dia s'ha d'estar disponible per la gent, i que s'han de fer moltes hores de feina. "Ara, la gent vol fer una jornada de vuit hores, i tenir caps de setmanes lliures i ponts. A la nostra feina, això era impensable", diu Triola.

Amb el tancament d'aquesta botiga ja històrica, es diu adeu a un model de negoci. Un model de negoci petit que cada vegada ha de lluitar més per poder sobreviure en un món on imperen les grans superfícies comercials. "Els de poble no podem competir contra ells. Són majoristes que venen al detall, i nosaltres som minoristes que comprem a majoristes."