El seu caràcter obert i arriat van convertir Soledad Margall Pineda (Bordils, 1928) en una dona valenta i emprenedora des que era ben jove. Amb només 17 anys va conèixer, a la coral de l’església de Quart, el que seria el seu marit, Lluís Sellés, un dels primers fotògrafs de Castelló d’Empúries. Van compartir un amor que va superar grans proves, així com la professió de retratista, sobretot quan els problemes de salut van impedir-li a ell seguir exercint l’ofici. Als 25 anys, van diagnosticar-li un artritisme agut que, a poc a poc, anà minvant la seva mobilitat. Un cop casats, el 1958, va néixer la seva única filla, Marisol Sellés. També la salut del seu marit s’agreujà a poc a poc i Soledad es va convertir en els seus braços, en les seves cames i també en la persona que, càmera en mà, una werlisa als inicis, començà a fotografiar els moments més importants en la vida dels veïns de Castelló d’Empúries, sempre buscant el millor angle. Tots li deien la Sol, i veien amb normalitat que fos la fotògrafa del poble. Sense prendre gaire consciència, ja s’havia convertit en una de les dues primeres dones retratistes de la comarca, juntament amb la muller del fotògraf Torner de Figueres.

Tal com explica la filla, la Marisol, ara que a la seva mare se li fan llunyans aquests records, “anava als casaments sola i, com que en aquella època una dona fent de fotògrafa era una mica estrany, passava vergonya. Tot i que feia fotos de tothom i era l’última de seure, havia de fer-ho a la taula dels músics, que tot eren homes. No era una situació gens habitual, encara llavors, a missa, les dones seien en un costat i els homes en un altre”.

Soledad Margall va arribar a Castelló d’Empúries l’any 1956. El seu marit havia obert al municipi un negoci de rellotgeria iniciant-se al mateix temps en la fotografia. Quan va arribar la Soledad, l’establiment es va dividir en dues parts, perquè ella pogués seguir fent de perruquera. Uns anys més tard, abandonà la professió per dedicar-se als retrats. Tots dos es dedicaven a fer reportatges socials: batejos, comunions, casaments, carnavals més tard i tenien un laboratori a casa on revelaven fins i tot les fotos del pintor Salvador Dalí quan feia estada a Cadaqués. “Era una època en què molt poques persones tenien càmera fotogràfica a casa, però, al mateix temps, aquests reportatges eren un luxe per a pocs, amb la qual cosa, la família passava èpoques de vaques grasses, però també moments econòmics delicats. A mi mai em va faltar per menjar, però sí que sovint els meus pares esperaven que vingués algú a pagar la reparació d’un rellotge o d’un reportatge fotogràfic per anar a comprar” comenta Marisol.

La malaltia degenerativa que patia Lluís Sellés va marcar, des dels inicis, la seva relació amb la Soledad. Es van fer xicots quan ell encara no tenia un defecte físic visible, però ell pensà que el seu matrimoni era impossible i va començar a sortir amb altres noies perquè ella el menyspreés. Van passar gairebé deu anys quan, un dia, va caure i el varen ingressar en una clínica de Girona; ella es va assabentar i el va anar a veure. No volia que la Soledad acceptés el sacrifici de casar-se amb algú que estava impedit de les cames, però ella li va fer veure que només, si estaven junts, seria feliç. “No vaig poder replicar i ens vam casar a l’església on ens vam conèixer (...). Des del primer moment, va ser el complement de les meves cames i dels meus braços (...) ompliria el seu pit de medalles de l’amor” són frases extretes d’una carta escrita per Lluís Sellés i dedicada a la seva dona que va obtenir el primer premi d’un concurs literari organitzat per Ràdio España, l’any 1966. Sellés va morir amb 57 anys. La seva filla, amb 19 anys, es va fer càrrec del negoci dels pares, primer amb ajuda de la mare, després sola. Amb el naixement de les seves dues filles, Xènia i Gemma, tancà definitivament el negoci. Les netes de la Soledad, com el seu avi, practiquen també, perquè l’han estudiat, la fotografia.