Figueres

Joaquima Lorca, una vida marcada per la música

Durant seixanta anys ha interpretat, de forma altruista i quasi interrompudament, música religiosa

29.09.2017 | 09:50
Joaquima Lorca s´acaba de jubilar

La música ha marcat la vida de Joaquima Lorca (Figueres, 1940). Gràcies a aquest art, ha viscut moments de gran emoció i ha conegut persones que l´han marcat profundament. Fa pocs dies, Lorca va oferir la seva darrera interpretació a l´església de Sant Pere de Figueres. Han estat seixanta anys interpretant, de forma altruista i quasi interrompudament, música religiosa "allà on em necessitaven". Aquesta vocació queda ara immortalitzada en un disc de música religiosa popular fet al costat, per primer cop, del seu fill gran Miquel Garcia, a la percussió, i el contrabaixista Josep Quer. Sens dubte, ha estat una experiència inoblidable que va ser possible gràcies a l´interès de mossèn Josep Taberner.

Joaquima Lorca va néixer un 18 d´octubre de 1940, fregant la fi de la guerra civil. Després de fer la comunió, Lorca va anar a estudiar a les Escolàpies. Va ser allà on, a les hores del pati, "escoltava com tocaven el piano". "M´emocionava", recorda. Era la senyoreta Pepi, la mestra de piano, amb qui va establir una relació de molt d´afecte. "M´estimava molt". La monja Maria Lluïsa va veure l´interès de Lorca per la música i va trucar a la seva mare per començar a fer classes de piano. Així va ser com va començar a estudiar l´instrument amb la tia Pepi, com feia dir-li de forma carinyosa, i el mestre Isern, que li impartia el solfeig. "A l´estiu, també anava amb la mare Maria Lluïsa per fer intensius i avançava molt", confirma. Aquestes classes, que van posar els pilars fonamentals de la seva vocació, la van marcar profundament.

Posteriorment va fer quart de piano i la revàlida a Girona amb el mestre Josep Viadé i Francesc Ciril. Més tard, va seguir estudiant a l´escola de música del Casino Menestral Figuerenc amb la senyora Camil·la Llobet, qui en fou la directora. No va ser fins anys més tard, ja casada i amb dos fills, quan va concloure la carrera de piano i va disposar del títol oficial. "Hi anava tots els dimecres durant dos anys i en una jornada feia totes les assignatures", recorda. Més tard, va treure´s també el títol de guitarra.

Amb 17 anys, però, Joaquima Lorca va començar a tocar l´harmònium. Va ser la tia Pepi, que aleshores dirigia la coral de la par­ròquia Immaculada, qui va ensenyar-li a tocar-lo. Bé, de fet només va donar-li dues classes. La resta ho va aprendre sola. A partir d´aleshores ja va emprendre una mena d´aventura personal per portar la música arreu de la seva ciutat. En aquest sentit, anava per diferents parròquies de Figueres i acompanyava les misses dels diumenges: Sant Baldiri, l´asil Sant Vicenç, l´església Desemparats, el Sagrat Cor, les Escolàpies. "Quan jo era jove no caminava, corria", somriu recordant aquella etapa. Més tard, s´afegirien les esglésies del Bon Pastor i Sant Pere. D´aquesta darrera rememora vivament la petjada que va deixar mossèn Albert en ella. "Ell sempre m´animava a tocar, a continuar", comenta. D´aquestes trobades una la va emocionar molt, quan ell va dir-li que havia d´anar a tocar a Sant Pere i que havia de fer-ho amb el seu instrument. Així ho va fer anys més tard, quan ja hi havia mossèn Narcís. "Va ser un detall molt maco", afirma Lorca, que també conserva un record emocionat per mossèn Ferran Jarabo.
De la mà de la tia Pepi, i quasi per sorpresa, Joaquima Lorca també es va fer càrrec de la coral de la parròquia de la Immaculada, "una coral molt i molt bona amb grans intèrprets". "Vaig disfrutar-ho molt", rememora. Lorca va liderar-la fins a l´any 2002, quan ella i la seva família anaren a viure, durant dos anys, a Andalusia. Aquesta no va ser l´única coral que va dirigir a Figueres. Al llarg d´aquest temps, també fundà la coral del Sagrat Cor i la del casal de la gent gran de Figueres.

Una altra de les facetes de Lorca, desplegada en aquests temps, ha estat la de docent, impartint classes particulars o en alguna escola i en períodes concrets com el Casino Menestral. Lorca conserva molts records de tots els seus alumnes a qui esmenta amb noms i cognoms. "L´ensenyança és la meva vida", assegura. En dir-ho, li brillen els ulls d´emoció. "Mai cap alumne ha deixat les meves classes", conclou remetent-se a la seva dificultat en la parla. Això, assegura, li omple el cor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema