Els humans començaren a domesticar cavalls fa sis mil anys i, des de llavors, el vincle s´ha mantingut de forma estreta. Climent Pont (Olot, 1966) fa setze anys que ferra cavalls arreu de la comarca. Entén aquest ofici, ja minoritari, "com un art" que requereix molta paciència i força física.

Era l´any 1999 quan Climent Pont va decidir dedicar-se al ferratge de cavalls. Provenia d´una casa de pagès d´Olot i sempre havien tingut cavalls. Malgrat tot, no va ser la primera opció. Primer va provar sort com a retallador d´ungles de vaques, una tasca gens fàcil, molt física, però la crisi del sector de la llet el va fer decantar-se finalment pels equins. Ara no són gaires els ferrers de cavalls a la comarca. Es compten amb els dits d´una mà. La feina és dura. Com amb les vaques, cal força, una bona capacitat física i paciència. Tot i la rutina, de la qual tampoc s´escapa, té al·licients: el treball a l´aire lliure i el contacte amb un animal intel·ligent i noble.

Pont mai oblidarà la primera vegada que va ferrar un cavall. Tot i seguir els consells d´un gran ferrer, Eduard Marès, de Banyoles, "és diferent que t´ho expliquin a fer-ho tu mateix". Fins a quatre hores va necessitar per completar una feina que ara, després de setze anys d´experiència, fa en una hora i mitja. Amb el temps, però, Pont ha anat aprenent tots els secrets d´un ofici pràcticament artesanal, que no ha evolucionat massa. Allò que sí que han canviat són els costums. "Abans la gent portava els seus animals a ferrar, ara som nosaltres que ens desplacem on calgui", comenta. El seu radi d´acció és l´Empordà perquè, anar més lluny, molts cops no surt a compte. Ferrar pot costar uns 80 euros "i s´ha de fer cada 6 o 8 setmanes", tot depenent de si és un cavall de competició o de passeig. "Tenir un cavall és un luxe", assegura el ferrador.

Al llarg del temps, Pont ha viscut tota mena de situacions difícils: cavalls que ferra per primer cop i que cal sedar per evitar ensurts com ara alguna coça - "és la seva defensa", els justifica- o cavalls amb cascos terriblement deixats i que quasi no es mantenien ni drets. L´estima per un ofici, que considera un art, fa que continuï endavant encara que, els darrers anys, ha retrocedit la demanda. Ell, però, no deixa de formar-se i cada dos anys assisteix a congressos de ferradors de cavalls a Alemanya, país on hi ha una potent indústria.

Ferrar un cavall implica "una sèrie de passes que no et pots saltar". El dia que parlem ferra Bolero, un cavall que no coneix, però de bon caràcter, a l´Hípica Aiguamolls de Palau-Savardera. "Ells sempre et proven, però jo aplico la dita justo cariño, justo rigor", confirma. Pont li retalla i rebaixa el casc -aquest creix i pot alterar l´equilibri i provocar lesions- "per veure que no tingui res, per com es mou, ja sé si li passa alguna cosa". Després escull la ferradura -un aliatge de ferro i acer tot i que també n´hi ha de plàstic-, l´escalfa en el forn portàtil uns minuts i, després, la treballa a la forja per adaptar-la al casc - "tots són diferents". Li prova mig calenta, la marca i la segueix treballant. Més tard, poleix els cantells per evitar que el cavall rellisqui i la fixa al casc amb sis claus. "Saber on els claves és el tot", reconeix.