Per a Montserrat Cufí (Figueres, 1978), la vida són etapes, cal viure-les amb intensitat i saber tancar-les quan convé. Emprenedora i entusiasta, va descobrir els beneficis de la llana de l’Empordà i va crear una empresa per donar-li valor. Ara s’ha abocat en una altra de les seves passions: la poesia.

La figuerenca Montse Cufí assegura que el rampell per la poesia la va agafar fort i desprevinguda, fa només vuit anys, però ara “m’imagino fent això fins als darrers dies de la meva vida”. El seu breu però intens recorregut poètic ha obtingut, entre altres reconeixements, la Gran Medalla dels Jocs Florals celebrats a Perpinyà, durant tres anys consecutius. Sentir, pensar i fer, en un mateix instant, és la fórmula que l’ha portat a escriure en un sol mes el seu segon llibre de poemes. El primer: Empordà, Arrel de la meva vida, l’ha omplert de satisfacció. Està dedicat al seu besavi, Josep Salip Sardà, mestre renovador de l’Empordà, clau en la renovació pedagògica del seu temps, el qual instaurà per primer cop les colònies a Catalunya. El llibre, a més, s’ha publicat amb lletra Century Gothic per facilitar la lectura al grup de lectors amb dislèxia, entre el qual hi ha la seva mare M. Assumpció Adroher.

Artista polifacètica

Cufí ha estat sempre una artista polifacètica, sensible i vital, que ha anat explorant facetes diverses. Va estudiar disseny gràfic a Olot i va exercir la professió fins que el juliol de 2007 li van diagnosticar una malaltia crònica. Llavors va agafar-se una excedència a l’empresa d’espelmes on treballava per emprendre un llarg viatge per Nova Zelanda i Austràlia que no va culminar. “Allà em vaig trobar malament i vaig haver de tornar d’urgència”. Allò no li va impedir, en tornar a casa i tocada per la malaltia, que la seva vida se submergís en un altre camí inesperat, el de la llana: “una amiga em va portar unes agulles de fer mitja perquè no m’avorrís i vaig començar a fer bufandes, gorros”. “Vaig descobrir que la llana de l’Empordà estava abandonada, deien que no valia res, però no era cert” i va fer tot el possible per revalorar-la a través del projecte pedagògic Aula dels sentits, recuperant el seu ús creatiu i terapèutic. Més tard va crear l’empresa Un Sentiment-Llana de l’Empordà.

Cufí reivindica el llegat dels seus avantpassats. Que el seu besavi fos un home avançat al seu temps i la seva àvia, una emprenedora capaç de forjar un petit imperi, han deixat pòsit en ella. Viu atenta a aquella veu interior “que et marca el que et fa feliç en cada moment”, per això, quan va sentir que ja havia fet un pas important per recuperar la llana de quilòmetre zero, ha tancat de nou el cicle i s’ha venut l’empresa. “El meu objectiu implica deixar un món millor del que he trobat”.

Cerca la bellesa de l’ànima, la força de la terra i ara viu abocada en la seva obra. Converteix sentiments en poesia, s’emociona a través de les paraules i espera aconseguir-ho en el lector. L’any que ve publicarà el segon recull de poemes que també parla de somnis i de terra amb un llenguatge més elaborat. Mentrestant Cufí assumeix nous reptes: vol fer una novel·la que combini ciència amb l’univers màgic que sempre l’ha captivat i seguir alimentant així la seva ànima inquieta.