La periodista Anna Punsí (Vilafant, 1978) rebrà, a finals de setembre, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, la Medalla d'Argent al Mèrit Policial, que lliura la Guàrdia Urbana a policies i a persones alienes a cossos policials, en reconeixement a la professionalitat, en el seu cas com a coordinadora de la secció de Societat de la Cadena SER Catalunya. L'acte serà presidit per l'alcaldessa, Ada Colau.

La notícia li han comunicat estant de baixa per maternitat, però admet que la nova circumstància personal no la fa desconnectar de l'actualitat informativa. "Sempre al dia", somriu. Com a periodista, Anna Punsí s'ha especialitzat en successos, primer a SER Girona, i actualment a SER Catalunya, des de Barcelona.

La medalla que li concedeix la Guàrdia Urbana de Barcelona és la segona distinció que li donen per la qualitat de la seva tasca periodística. Fa dos anys, va rebre un Premi a la Seguretat Vial de Catalunya que atorga el Servei Català de Trànsit.

Què la va motivar a interessar-se pels temes de successos?

Estava fent de corresponsal de la SER a l'Alt Empordà, quan vaig anar a fer una substitució a SER Girona, d'una companya que va ser mare. Justament, quan vaig ser a Girona, en Ramon Iglesias, cap d'Informatius, em va dir que havia de portar la secció de policial i que aquesta feina implicava dedicació. En totes les seccions necessites tenir contactes, però en aquesta en concret, subjecta sovint a secrets de sumaris i a temes sensibles i delicats, calia tenir algú dedicat, en el dia a dia. I, aleshores, en Ramon Iglesias em va dir que hauria de picar pedra i que a veure si m'agradava.

I li va agradar?

És curiós. Jo tenia una sèrie de prejudicis sobre la policia i el món judicial i recordo que quan hi vaig aprofundir i ho vaig conèixer va canviar la meva opinió.

Com és la relació amb els cossos policials?

He trobat força diferència amb el tracte policial a Girona i a Barcelona. A Girona, et pots trobar policies pel carrer, quan surts a passejar o quan vas a comprar al mercat, sense voler, i és més fàcil establir una relació. A Barcelona, amb la policia hi has de quedar expressament, i això suposa haver de tenir telèfons, que l'altra part també vulgui quedar i que, si hi accedeix, tingui molt clar perquè ha quedat amb tu. La idea és treballar bé, tot i que, si algun cop he comès algun error, sempre ho he intentat dir i he rectificat. No és fàcil la relació. Al cap i a la fi, tu fas titulars de periodista i en alguns casos no els agrada, perquè preferirien que es parlés més al seu favor.

La Guàrdia Urbana de Barcelona li reconeix el treball, si més no.

Amb la Guàrdia Urbana, que és qui dóna aquest premi, crec que hem tingut una relació normal, sense ni alts ni baixos, i quan hem hagut de dir que han fet alguna actuació desencertada, com passa amb els manters, ho hem dit. Però també cal tenir en compte que la policia actua seguint directrius polítiques i això també s'ha d'explicar. Tot s'ha de posar en el seu context.

La professionalitat i la bona feina acaben recompensades, com ho demostra la Medalla al Mèrit Policial.

El motiu pel quan em donen la medalla, i així ho posa en l'escrit, és maco. La imparcialitat, el rigor, la professionalitat. Aquests són uns valors que em fan sentir satisfeta, pel fet de saber que hi ha algú que pensa això de mi. Em preocuparia que algú pogués pensar que em donen la medalla perquè caic bé. Si fos així, malament rai. M'estimo més creure que me la donen perquè treballo de forma independent.

Quina tasca desenvolupa com a cap de Societat?

A la redacció, el cap d'Informatius, que coincideix que a Barcelona ara també és en Ramon Iglesias, va decidir dividir la redacció en seccions. D'aquesta manera, tothom tindria molt clar quin era el seu rol. En el meu cas, coordino tribunals i successos, i també temes de mediambient.

Què és el que més li agrada de la seva feina?

El fet que tot és molt imprevisible. El fet que pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Una història pot petar a qualsevol hora. Si tens la possibilitat d'anar-hi corrent, hi vas, i, si no hi pots anar, intentes com pots aconseguir el màxim d'informació possible. M'agraden molt i molt les grans emergències, perquè la ràdio es converteix en un mitjà de servei per al ciutadà. Són aquelles situacions en què, com a periodista, et sents més útil. Són situacions que t'obliguen a estar al peu del canó moltes hores, molt lúcid i molt concret, i ajudar amb informació a donar un servei a la gent.

La immediatesa de la ràdio competeix ara amb les xarxes socials.

Així és. També tenim aquesta finestra que és Twitter que et permet explicar en tot moment allò que està passant. Per a mi, és com un altre mitjà de comunicació paral·lel que ha aparegut i que és una via per informar.

En una secció de successos es treballa amb material sensible. Acostuma a haver-hi víctimes i un codi deontològic que cal respectar. Cada cop més, però, l'actualitat entra més en la intimitat de les persones, per l'afany de ser el primer a explicar una història. Com ho valora?

Hauríem de començar a entendre que és millor guardar-te coses que no pas explicar-ho tot. Quan es volen dir massa coses sobre un succés, es traspassen límits que no s'haurien de traspassar. A vegades, et preguntes, però, fins a on pots arribar. Per exemple, en l'accident d'avió de Germanwings, en què van morir tants catalans. Recordo haver tingut el debat amb companys, perquè en aquell moment alguns van agafar fotografies de víctimes del Facebook, sense demanar permís. Això és fotut, perquè et poses a la pell dels familiars, i tot és ja prou gros... Però al mateix temps et preguntes si cal o no parlar d'aquestes persones, perquè van ser algú en aquesta vida, i s'ha de saber qui anava en aquell avió. El debat és difícil. Però, evidentment, cal que ens posem límits i, sobretot, no s'ha d'explicar tot.

A què creu que es deu aquest afany de voler-ho explicar tot?

Hi ha una carrera per veure qui dóna més dades, a causa d'una pressa excessiva i una competència desbocada. Ser el primer no és dolent, et dóna punts, però també et fa cometre errors.

A la SER, a Barcelona, treballa amb uns quants empordanesos.

I tant! Mira, el cap de continguts és de Vila-sacra, en Jaume Serra; el director d'Informatius és de Portbou, en Ramon Iglesias; el presentador del magazine «Espècies Protegides», l'Òscar Moré, és de Figueres i Portbou; en Màxim Castillo, que està fent un programa que es diu «Soroll», també és de Figueres; en Sergi Caballero, que presenta l'informatiu «Hora 14» als migdies de la SER a Catalunya, de Figueres; en Francesc Pereira, en aquest cas és del Baix Empordà, de la Bisbal, i fa un programa als migdies, i jo que sóc de Vilafant. Espero no deixar-me ningú.