El psicòleg, educador i periodista Jaume Funes, ha dedicat més de quaranta anys a treballar en l'àmbit de les dificultats socials de joves i adolescents. Ha estat adjunt del Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants, així com secretari de Famílies, però sempre s'ha considerat un professional lliure. Té 69 anys i aquest juliol ha estat a Figueres, per participar en una taula rodona de la I Escola d'Estiu.

Jaume Funes explica, en aquesta entrevista, com afronten els nois i les noies l'etapa de l'adolescència i quin hauria de ser el paper dels adults en aquest període. Per a ell, exercir un control sobre el jove serveix de poc, quan aquest es troba en un procés d'experimentació, de descoberta i de dubtes.

Vostè diu que la paraula màgica de l'adolescència és "depèn".

Sí, perquè l'adolescència és l'època en què s'ha perdut la seguretat que es tenia a la infantesa. Quan un és petit aprèn que, si surt al carrer i es mulla, és perquè plou, però, quan arriba a l'adolescència, depèn, perquè pot ser que la veïna estigui regant els geranis. L'adolescència és l'etapa de la relativitat, l'etapa de descobrir que les coses poden ser d'una manera o d'una altra. Tot depèn de si estic enamorat, si estic angoixat o si estic desesperat. L'adolescència és un estat vital, d'haver perdut la seguretat que havia tingut anteriorment.

És necessari viure l'adolescència?

L'adolescència és una etapa socialment construïda. Fa quaranta anys no existia. Per a tothom, ha existit la pubertat, això sí, tothom ha canviat físicament, biològicament i hormonalment, però, abans, l'adolescència de llegir poemes i contemplar la lluna només la tenien les classes socials que destinaven els fills a estudiar. Abans, s'ajudava a casa, escombraves un taller, treballaves al tèxtil, anaves al camp. Des de fa uns quaranta anys, però, a mesura que no s'ha necessitat mà d'obra als 14 anys, quan entres a l'ensenyament secundari obligatori no tens res més important a la vida que dedicar-te a ser adolescent.

I què significa dedicar-se a ser adolescent?

Els adults no sabem trobar-li un lloc. L'escolaritzem, però no li donem responsabilitat. Diem que ha de ser responsable, però no li donem autonomia.

Com defineix l'adolescència?

D'entrada és un temps per descobrir, per experimentar, per ser feliç, però és també un conjunt de situacions emocionals, educatives i socials. Un adolescent és un explorador reprimit. És un personatge que està descobrint que hi ha més mons a part del seu, al qual li agradaria descobrir una realitat diferent d'aquella que té. Per això, es va endinsant en un món desconegut, però té darrere una colla d'adults acollonits que li van dient: "Vigila", "Espera", "No facis", "No trepitgis aquí". Nosaltres, els adults, en lloc d'estar al costat dels adolescents en aquest període, per ajudar-los a aprendre d'allò que van vivint i experimentant, tendim a posar controls que no serveixen de gran cosa.

Reben prou ajuda els adolescents en aquest procés de descoberta i experimentació?

En la nostra societat, qualsevol informació la pots tenir pitjant una tecla. T'ho poden donar tot fet, a condició que et converteixis en un ninot en un mercat que et diu què val la pena saber i com val la pena pensar... Aquesta és una societat en què no es pot perdre de vista la funció bàsica de l'escola, que és ajudar a pensar, a dubtar i a interrogar-se, ajudar a descobrir què li preocupa o què li interessa a aquest adolescent. El saber el trobarà prement una tecla, però generar dubtes en una societat canviant tan accelerada i complexa no li és tan fàcil.

A quins dubtes es refereix?

És pensar en quina relació té una informació amb la seva vida. La noia què es pregunta, quan un noi li diu que està enamorat d'ella, si veritablement ho està, o és que només vol anar al llit amb ella. Quan algú la convida a beure alcohol, per exemple, però li diuen que és una droga potent, i aleshores s'interroga sobre què ha de fer.

No creu que les respostes no són fàcils i que en l'equivocació també es troba l'aprenentatge?

L'adolescent ha d'assumir que ha de dubtar i això és complicat quan se sent insegur i angoixat. Li seria tot més fàcil si tingués a prop adults que l'ajudessin a dubtar. El discurs no ha de ser: "No has de prendre alcohol", sinó: "Has après alguna cosa de la borratxera que vas agafar ahir? Et va servir d'alguna cosa?" Al final, l'adolescent ha d'acabar pensant com ell vulgui, però hem d'ajudar-lo a construir el seu propi pensament.

Considera important la funció del psicòleg en aquesta ajuda?

Sóc psicòleg i he dedicat bona part de la meva vida a ajudar adolescents que es complicaven la vida o a adolescents que patien o que feien patir els adults. Tot i així, sempre he dit que una mostra d'una bona salut mental és no voler anar al psicòleg. Un adolescent no acceptarà anar al psicòleg. Acceptar que em passa alguna cosa, i que algú m'ajudarà a resoldre-ho, no entra dins la lògica adolescent. En la lògica adolescent hi ha un tiu que m'escolta, que em demostra que li interessa el meu món i potser m'ajuda. Aleshores, sempre he intentat fer allò que anomeno psicoteràpia de cafè, trobar-nos en un entorn que sigui el més informal possible. Simplement, perquè l'adolescent vegi que hi ha un adult que és capaç d'escoltar-lo i, si cal, li pot donar la seva opinió, sense etiquetar-lo, ni classificar-lo.

Els adults ens sentim més joves envoltats de joves?

Allò de l'esperit jove és una parida com qualsevol altra. Hem de ser joves mantenint la curiositat per descobrir, tinguis l'edat que tinguis, i mirant els joves positivament. Entrar en competició amb un jove adolescent és absurd. Per molt que jo ho intenti, no crec que lligui com ho fa ell.

Vostè ha treballat al costat d'adolescents amb experiències molt dures. Quin paper juga l'entorn del jove en la seva situació?

Certament, infants que creixen en entorns amb poques possibilitats, en el si d'una família complexa, en un barri complicat, quan arriben a l'adolescència acostuma a ser una etapa conflictiva. Jo he treballat molt en justícia juvenil i sé perfectament que un infant que ha crescut en un sistema d'abandó, amb dificultats, quan arriba a l'adolescència intentarà passar comptes. Però això no passa només en classes socials desfavorides. En la diversitat d'adolescències, també trobem infants que han crescut hiperprotegits i que quan arriben a l'adolescència entren en una situació d'abandó total. El dret més vulnerat en aquest país és el dret d'importar a algú. Hi ha molts adolescents de classes socials altes, amb molts recursos, que tenen la sensació que estan sols. Són joves que han crescut sense valors ni criteri i als quals tot els és igual.