Els seus ulls han vist el pànic i la destrucció, les seves mans han ajudat les víctimes dels conflictes, s'ha protegit de bombardejos en refugis antiaris i en soterranis de cases, ha arriscat la vida per donar veu a aquelles persones que les guerres han volgut silenciar. La seva etapa com a corresponsal de guerra reposa en un passat encara molt latent. Si bé fa temps que va canviar el camp de batalla per un despatx, li encén la sang ser testimoni indirecte dels crims contra la humanitat.

Eric Hauck va ser un dels vuit periodistes que van viure el setge de Sarajevo el 1992. Tenia 24 anys i era corresponsal de guerra del diari 'Avui', amb el fotògraf Jordi Pujol Puente. Un atac serbi va matar Pujol, i Hauck va repatriar el cos del seu company en una situació extrema. En aquesta entrevista, Hauck, nascut fa 48 anys a Alemanya però des de ben petit establert a Roses i Empuriabrava, narra aquest i altres episodis que va viure cobrint conflictes en 62 països. Actualment, ocupa el càrrec de director de comunicació de la Fundació Princesa de Girona.

Després d'haver estat en 62 països, un 25% del total del planeta, i després d'haver crescut personal i professionalment a Barcelona, quina part de vostè és empordanesa?

Tinc un passaport que diu que sóc ciutadà europeu, tinc un carnet de conduir en què posa Espanya, tinc la nacionalitat alemanya i dic amb convenciment que el meu país és l'Empordà.

Com neix la seva inquietud per la professió?

Encara no tinc la resposta. A la meva família no hi ha tradició ni de periodisme ni de ningú que escrigui. Per tant, en els gens no tinc cap herència literària ni periodística.

Li agradava escriure de petit?

Em diuen que m'agradava molt observar i parlar poc. Tenia un perfil més de lletres, això sí, m'agradava fer redaccions i tenia facilitat amb els idiomes. Als 14 anys, vaig tenir una experiència en ràdio, per haver guanyat el tercer premi d'una cursa de karts a Empuriabrava. Va ser a Ràdio Alt Empordà i em van deixar fer un programa de mitja hora. Vaig anar-hi amb els meus discos de heavy i la sensació d'estar al micro em va fer sentir còmode.

Però va optar pel periodisme escrit.

Un dia, quan jo estudiava a l'Acadèmia de Roses [Centre Escolar Empordà] un conegut de la meva mare, em va preguntar què volia ser de gran, i vaig dir que volia treballar en un diari a la secció d'internacional. No sé d'on em venia aquell interès.

I resulta que va acabar sent cap d'Internacional de l'Avui. Com es va produir l'entrada a aquest diari?

Quan estava fent segon de carrera, el curs 87-88, fruit d'una casualitat vaig mirar el taulell d'anuncis i hi havia una nota que deia: ´Busquem estudiants amb idiomes que puguin traduir articles de diaris estrangers'. A l'Acadèmia de Roses vaig estudiar anglès i francès obligatoris, a més tenia el català i el castellà, i la meva llengua mare és l'alemany. Vaig presentar la meva candidatura i de seguida em van trucar.

I se'l van quedar?

Em van posar a prova amb uns quants articles en alemany, francès i anglès i quan va haver-hi una vacant a la redacció d'un estudiant en pràctiques que no havia tornat d'unes vacances vaig començar a fer substitucions. En poc temps em van oferir un contracte i amb 21 anys ja vaig ser cap de la secció d'Internacional.

Recorda el seu primer desplaçament internacional?

Estava estudiant a la universitat. Era el 1989. Ja sigui per accident o per atzar, es van interpretar malament unes instruccions d'Erich Honecker i cau el mur de Berlin. A l'Avui, van mirar-me perquè era l'alemany del grup. Em van enviar a Berlin, tard perquè faltava capacitat de reacció per cobrir esdeveniments internacionals. No hi vam ser el 9 de novembre però sí uns dies després.

Devia experimentar sensacions desconegudes per vostè.

I tant. Tinc la foto en què estic allà dret picant un trosset de mur. En aquell moment ja em van posar l'etiqueta de reforç de les corresponsalies en esdeveniments a l'est d'Europa.

Vostè seguia estudiant?

Sí. De fet a la facultat vaig descobrir que et preparaven per a una professió quan el periodisme que jo volia fer era un ofici.

On va cobrir el primer conflicte?

Va ser el desembre d'aquell mateix 1989. Es van produir dos conflictes alhora. La invasió de Panamà, que va cobrir Maruja Torres amb Juancho Rodríguez, el nostre primer reporter mort en combat; i a Romania, amb la caiguda de Nicolae Ceaucescu. El diari va ser poc àgil a l'hora de prendre decisions. Va considerar que en ser un diari europeu i que Panamà ens quedava massa lluny havíem d'anar a Romania.

I vostè va ser l'elegit?

Em va tocar a mi perquè jo tenia carnet de conduir. Ja no hi havia vols a Bucarest i semblava que l'única manera per arribar-hi era per carretera. Havia d'anar fins a Budapest, llavors vaig anar en cotxe llogat fins a la frontera i d'allà fins a Bucarest en tren. El tren anava pràcticament buit però també hi viatjava una periodista d'EFE. Ens vam despertar al mig de Bucarest, entre tancs i franctiradors. Era la vigília de Nadal i va aparèixer la imatge del matrimoni Ceaucescu acabat d'afusellar al pati de darrera d'una casa. Vaig passar una crònica que Francesc Canals [aleshores cap d'internacional] va titular «L'anticrist ha mort el dia de Nadal». Aquesta va ser la meva primera crònica com a reporter de guerra.

Com va assumir aquest rol de reporter de guerra?

Tot va ser molt circumstancial. A Romania, el cap d'any el vaig passar amb Pérez Reverte i altres periodistes que em van adoptar, quan jo no sabia res de perills, ni d'estratègia militar i urbana, ni de supervivència, ni de com trobar una línia de comunicació. No teníem armilles antibales ni telèfons satèl·lits ni cotxes blindats, anàvem amb el mateix sou pelat de redactor com aquell que va a cobrir una roda de premsa a la Generalitat.

Com es prepara un periodista de guerra per a una missió?

Érem conscients que quan anàvem a cobrir un conflicte érem uns ulls i un cap entrenat per buscar tres o quatre fonts per contrastar la informació, però amb la humiltat de ser conscients que no sabíem res d'aquell país. Per molt que et preparis el viatge i la missió, les teves úniques armes són el teu sentit comú, els teus coneixements, una llibreta i un bolígraf, i buscar un telèfon per enviar les teves cròniques. La missió del periodista, a part d'explicar la realitat, és protegir les persones. El periodista té una missió social.

La mort del seu company fotògraf Jordi Pujol Puente marca un abans i un després en vostè?

Crec que va ser el summum dels contrastos. Estàvem a Sarajevo convençuts que amb les nostres cròniques i les nostres fotos protegíem la vida de 400.000 persones. Jo no sabia que el Barça havia guanyat la Champions el 1992, el 20 de maig. Tres dies abans havien matat en Jordi, i quan aquí tothom estava celebrant el títol de futbol jo estava buscant un cotxe per arrencar-li un seient, per poder posar la caixa de fusta amb el cos d'en Jordi, per poder marxar per una pista forestal demanant la protecció de les Nacions Unides, per poder sortir de la ciutat i poder tornar el cos d'en Jordi a la seva mare.

Com recorda aquell 17 de maig?

Érem vuit periodistes que sortíem en quatre grups per parelles. I teníem uns protocols. Cada dues hores teníem un lloc de trobada. Aquell 17 de maig era un dia supertranquil, no hi havia ni franctiradors ni bombardejos. Dos redactors estàvem entrevistant el vicepresident i des de l'edifici de presidència vam escoltar una única explosió. Sabíem que els nostres companys fotògrafs havien anat a cobrir una manifestació. Era un dia tranquil i la gent va aprofitar per sortir a manifestar-se i a exigir la fi del setge i la pau. En Jordi i en David Brauchli, d'Associated Press, estaven en un turó parapetats darrere un mur d'una casa i amb els teleobjectius feien fotos a les línies del front. Estaven ben protegits com deien els cànons de seguretat, però els va rebotar tota la metralla. Del 17 al 21 de maig em vaig ocupar d'organitzar la logística de la sortida de la ciutat amb el cos d'en Jordi.