Amb encara no 14 anys, Nadia Colhado va marxar de Paraná, al sud del Brasil, per anar a Sao Paulo, «a unes dotze hores en cotxe». Perseguia un somni: ser jugadora de bàsquet. «Però jugava molt poc perquè no tenia gens de tècnica, sí que era alta... Va ser dur, vivia en una casa amb 15 o 20 noies diferents», recorda l'actual pivot de l'Spar Citylift Girona que, una dècada i mitja més tard, no només ha arribat a ser jugadora professional sinó que ha participat en dos Jocs Olímpics (Londres i Rio de Janeiro), ha jugat en dos equips diferents de la WNBA (Atlanta i Indiana), ha estat la jugadora més valorada de la lliga (l'any passat amb Gipuzkoa) i ara, després de perdre la final de Copa i arribar lluny a l'Eurocup, vol guanyar la lliga amb l'Uni. «És clar que podem guanyar, per això estem treballant. L'Avenida és un equip molt fort, amb bones jugadores, però nosaltres també ho som jugant juntes com a equip. Vam guanyar a la pista del Galatasaray i després el Galatasaray va eliminar l'Avenida. Crec que tots som bons equips i estem igualats», explica una Nadia Colhado que està molt còmoda a Girona, «dins i fora de la pista», i per això ja fa moltes setmanes que va renovar amb el club de Fontajau per a la temporada vinent: «Quan el club va parlar amb el meu representant, jo ja tenia clar que volia seguir aquí. Per què canviar si aquí em sento bé dins i fora de la pista i estic en un club que lluita per les finals i juga l'Eurocup?».

Criada en una família de músics -la seva mare dirigia un conservatori-, Nadia Colhado toca bé el piano, «encara que aquí no en tinc i sense practicar ja no toques com abans...». La pivot de l'Uni va combinar la música amb els esports des de ben jove. «Primer vaig fer natació, després la meva mare em va apuntar a vòlei però no m'agradava i li vaig demanar que em deixés fer bàsquet. Recordo que vaig començar jugant en un equip amb noies més grans i, després de jugar un torneig provincial, va ser quan em van proposar anar a Sao Paulo», diu Colhado, que aviat va començar a jugar amb les seleccions inferiors de Brasil, a la màxima categoria del seu país i a debutar amb la selecció absoluta. «Recordo que, en aquella època, quan tenia 14 o 15 anys, tenia un llista amb els objectius a què volia arribar. Jugar amb la selecció brasilera de la meva edat, arribar a ser professional, la selecció absoluta de Brasil, jugar a la WNBA, anar a uns Jocs Olímpics... Tot ho he pogut anar aconseguint», apunta Nadia Colhado que, fent la comparació entre el bàsquet i la música, té clar que ha desenvolupat una carrera en el món del bàsquet gràcies al fet que no ha deixat de treballar per anar millorant, a poc a poc, el seu joc: «Abans em costava ser dura a dins, tenia el meu tir de 3/4 metres, però no m'agradava anar a barallar-me a dins amb pivots grans. I ara crec que tant puc sortir a tirar com ser forta prop de cistella, crec que és tant una qüestió d'haver-ho treballat com de mentalitat».

Amb només 18 anys, de molt jove, Nadia Colhado va estar uns mesos a Lleó, «m'entrenava amb l'equip de Lliga Femenina-1 i jugava amb l'univeritari», però després ha fet la seva carrera en diferents brasilers amb l'excepció dels estius en els que ha jugat a la WNBA amb Atlanta o Indiana. La temporada passada, però, amb el bàsquet brasiler passant un mal moment, es va decidir a acceptar una oferta del Gipuzkoa. Va arribar a Sant Sebastià el mes de novembre i el seu impacte va ser contudent: amb 17 punts, 9 rebots i 22 de valoració per partit, la brasilera va ser la millor jugadora de la lliga. Aquesta temporada, a l'Uni, els seus números són més modestos en l'aspecte individual però, en canvi, és peça clau en un equip que lluita per guanyar títols. «És clar que prefereixo això. A Gipuzkoa hi vaig estar molt bé, tinc una gran estima per Asu i Carmen (Muguruza, entrenadora i presidenta del club basc), però vaig venir a Girona perquè és un club que lluita per finals i que juga l'Eurocup. Per a mi és més important jugar una competició internacional que no pas fer molts punts».

I, en pocs mesos, Nadia Colhado va veure que l'havia encertat decantant-se per Girona. Viu al Barri Vell, va caminant a tot arreu i està encantada amb la seva vida aquí. Amb el seu 1,90 d'alçada no passa desapercebuda. «Aquí a Girona sortim més en els diaris que en altres llocs i sí que hi ha gent que em reconeix», diu Colhado que, tot i la seva imatge dura dins la pista («jo no diria dura, més aviat concentrada»), defineix el seu caràcter fora del bàsquet com «tranquil, soc més aviat tímida». La temporada vinent, Colhado tornarà a Girona després d'un estiu en què no anirà a la WNBA, «necessito descansar una mica, combinar Europa i WNBA es fa molt dur», però abans no vol tornar cap al seu país sense haver guanyat un títol. «En la final de Copa ens va faltar una mica de tot per guanyar l'Avenida, jo personalment em sentia feble, però és clar que crec que tenim opcions de guanyar la lliga». Al davant, segurament, l'Uni hi tindrà l'Avenida de la seva amiga Erika de Souza. Una gran referent en l'esport femení: «Som amigues i parlem sovint, però no de bàsquet».