Pau Campos. Exentrenador del CSM Bucarest i de l´Handbol Bordils.

«L'experičncia viscuda a Romania ha sigut positiva tot i tenir un final amarg»

15.11.2017 | 06:30
Pau Campos, donant instruccions als jugadors durant la seva etapa a Romania.

Què s'ha endut de Romania?

Una experiència que, personalment, tot i el final amarg, és molt positiva. Hi he fet l'Erasmus que no havia pogut fer abans, quan estudiava. He viscut quatre mesos a Bucarest, en una gran ciutat europea, havent d'afrontar reptes que mai m'hauria imaginat, descobrint una nova cultura, un nou idioma... Tret del final de la part esportiva, tot ha sigut positiu. Amb la família hem viscut una experiència que ens ha anat molt bé, hem sortir de la nostra zona de confort i els nens han vist una nova escola, una nova manera de fer, un nou idioma, coses que els han curtit molt. Aquest temps a Bucarest m'ha servit per descobrir com es treballa en un equip professional, les relacions que s'estableixen, i m'he pogut dedicar en cos i anima a entrenar, que és el que més m'agrada. Això és un luxe. No me'n penedeixo de res.

També hauria marxat, per tant, encara que hagués sabut que duraria tan poc?

No vaig fer cap mala tria. Estava en un moment de la vida en què havia entrat en una rutina i necessitava un repte. I va arribar aquest, en el moment oportú. Si ho hagués fet sabent que seria per només quatre mesos? Potser sabent això no hi hagués involucrat tant la família, però ens ha anat bé. Els dos nens han cresctut moltíssim i han tornat bastant canviats. Valoren més el que tenen. Llàstima que no ens hi haguem pogut quedar un parell de mesos més.

Ser entrenador d'un equip professional d'elit era tal i com vostè s'imaginava?

En bona part, sí. Tens el focus només centrat en una cosa, que és preparar els partits i els entrenaments. Al final també és veritat que tot i estar en un club professional t'acabes barallant per les mateixes coses que a Bordils, has de muntar-te moltes coses tu, i no t'ho solucionen tot. Però com a professional vius les 24 hores per l'handbol. A Bordils havia de preparar els entrenaments i els vídeos entre una feina i l'altra (combinava ser professor d'Educació Física en un institut de Palafrugell amb l'Euses de Salt). Allà podia fer les coses més pausades.

Quan va començar a notar que les coses no rutllaven?

A la segona quinzena de setembre. La primera derrota a la Lliga va ser un accident, però ens va fer mal. Després vam caure contra el Constanta, que venia de guanyar la Supercopa de Romania, un bloc molt potent. I a partir d'allò ja es van començar a veure cares llargues i de preocupació. Guanyem el tercer partit de lliga, patint, i la preocupació no desapareix. Comença el rum-rum, se sent que l'equip no funciona i tothom es pregunta què passa. Es veia mala maror però esperàvem que tindrien més paciència. Pensi que hi havia nou jugadors nous i d'aquests cinc arribaven a un nou país, a banda de nosaltres, els membres de l' staff tècnic. Hi havia problemes de comunicació, per culpa de l'idioma. Al vestidor hi tenia un brasiler, un eslovè, un francès i cadascú parlava l'anglès, que era l'idioma vehicular, amb el seu nivell particular. Era una autèntica Torre de Bavel, pensava que per això tindrien més paciència.

Quan els van anunciar la destitució?

Després de la derrota en el quart partit. Vam perdre a casa contra l'Steaua, que ens va passar per sobre. Les sensacions van ser molt dolentes, tant en atac com en defensa. Vam fer un partit horrible. El president ens va citar i ens va dir que estàvem destituïts en un 80%, que l'endemà faria una reunió amb la junta i que ens ho acabaria de confirmar. Vam explicar la situació als jugadors i aquests van decidir suspendre l'entrenament i tots se'n van anar a parlar amb el president, demanant-li que reconsiderés la situació, que ells se sentien responsables del mal moment i que estaven a gust amb els tècnics, que no n'érem responsables. Li van demanar paciència. El president ho va valorar molt, allò, que els jugadors ens donessin suport. Però finalment el dijous d'aquella setmana ens van dir que no hi havia volta enrere, que la junta també ho veia clar, i que havien optat per fer un canvi a la banqueta.

La sortida va ser amistosa. Els van oferir quedar-se amb altres funcions al club?

Sí, perquè la junta va valorar l'esforç que havíem fet deixant les nostres feines a Catalunya i anant allà amb les nostres famíles. D'entrada a mi em van proposar ser coordinador de la base i al meu company, Xevi Salvador, fer de preparador fisic de la base. En vam parlar i jo vaig considerar que no em compensava, tot i agrair-los l'oferta. En Perico sí que la va acceptar i s'ha quedat. A mi després em van proposar seguir treballant pel club introduint una nova metodologia a la base del club, una cosa més occidental, perquè els jugadors romanesos de la base milloressin. I aquí vaig dir que sí, perquè ho puc fer des de casa, des de la Bisbal. Soc assessor extern. Faig reunions periòdiques amb els seus entrenadors per formar-los i respondre els seus dubtes.

L'equip s'ha refet amb el canvi d'entrenador?

Van guanyar dos partits seguits, contra el cuer i un altre rival de la zona baixa, però després van perdre l'eliminatòria de la Copa EHF, que comptaven superar, i ara porten dues derrotes més seguides. No s'han refet i ja han vist que es van equivocar amb el plantejament que havien fet.

Com n'és, de diferent, l'handbol de Romania respecte al que es veu a Plata o a l'Asobal?

No té res a veure, allà és molt més físic i els àrbitres són més permissius. És un handbol més previsible, més tancat. Aquí la presa de decisions és important. Allà la jugada és més tancada, un handbol d'abans. Potser un dels errors que vam fer va ser donar massa informació. Vam arribar per canviar la metodologia i el funcionament i sabíem que estàvem sota la lupa, que havíem de fer coses que es veiessin de seguida. I així és complicat. Els jugadors pensaven massa i això els feia anar mig segon tard. Potser hauríem d'haver dosificat més la informació.

Va tenir temps de ser mediàtic per a l'afició romanesa?

Sí que notes que hi ha més seguiment de tot allò que envolta l'handbol, però no puc dir que fos mediàtic perquè no concedia entrevistes pel tema de l'idioma i qui solia parlar era el capità o el president. Ara, és veritat que a mi ja em reconeixien al supermercat, a Bucarest, en una ciutat de tres milions d'habitants!. Pensi que cada jornada s'emeten cinc partits en directe per televisió. I el partit de la jornada es fa els dilluns, després d'un programa d'una hora i mitja dedicat a l'handbol. Tres hores, en total, en prime time a la televisió pública.

Com era la vida a Bucarest?

Allà la gent és molt agradable, tenen ganes que de fora es descobreixi el seu país. És una zona per explorar. A mi em recorda l'Espanya dels anys 80. Hi ha classes socials molt diferenciades. Els que tenen diners, en tenen molts; i els que no en tenen, no en tenen gens. La classe mitjana no hi és.

Com ha vist, des de la distància, l'inici de lliga del Bordils? Se salvaran?

Cada any fan «el més difícil encara». Han marxat Pep Rexach i Dalmau Huix i juga gent jove i inexperta. Han d'agafar el to i el ritme. S'ha vist un canvi des dels primers partits fins ara, dels últims 4 n'han guanyat un, n'han empat un i els altres dos els han perdut al darrer segon. Confio que ho tiraran endavant, hi han de tenir confiança. Dissabte aniré a veure el partit contra el Torrelavega.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema