Deu fer uns tres anys vaig coincidir amb en Ramon Sitjà a la carnisseria Vilà del carrer de la Rutlla, el seu barri, el meu durant molts anys. Acompanyava el meu pare, ja debilitat. En Ramon Sitjà i el meu pare eren molt amics. El senyor Ramon, com el coneixíem els de la meva generació, em va dir a cau d´orella: «Tot el que has fet a la teva vida, t´ho has guanyat tu, però m´has de reconèixer que jo hi tinc un 1% de participació». L´hi vaig donar la raó. La tenia. El mes de juny de 1975 es jugava un destacat torneig de bàsquet a Sant Josep. Jo, a punt de començar COU, escrivia a la revista de la parròquia, Sol Ixent. En Ramon em va demanar si volia fer les cròniques per a Los Sitios. «Ves a veure en Mateu Pell», aleshores president de la Federació Gironina de Bàsquet, i un dels grans impulsors d´aquest esport a les nostres comarques, mort prematurament el 1976. D´en Mateu Pell, a en Narcís Planas, cap d´esports de Los Sitios. I fins avui.

Conec en Ramon Sitjà de tota la vida. Vivíem al mateix carrer, el doctor Ametller. La parròquia de Sant Josep i la seva pista, primer de terra i després de rajola, eren la segona casa de la mainada d´un barri que encara tenia els carrers sense asfaltar. Allà jugàvem a bàsquet, però també a futbol (per desesperació del senyor Ramon), a palo-mato i al que fes falta. Sant Josep va ser un espai únic d´esbarjo i de llibertat per a tota la joventut del barri en el tardo­franquisme. Un oasi en la foscor de l´època. Ho vaig evocar quan va morir Mossèn Francisco Puig i ho recordo ara. Mossèn Francisco i el senyor Ramon! Un benaurat tàndem per al qual mai no tindrem prou paraules d´agraïment els joves que vam créixer a la seva falda. El senyor Ramon va convèncer mossèn Francisco de les bondats de l´esport per a la formació de la joventut. I Mossèn Francisco se les va enginyar per superar les reticències dels bisbes de l´època, Josep Cartañá i Narcís Jubany. Mossèn Francisco fins i tot posant diners d´una herència familiar per a les obres de la pista. Ambdós no van estar sols. Els Grabuleda, Ribera, Castellano i altres pares van formar una junta per tirar endavant un projecte que molts anys més tard veuria el cim amb un equip a l´ACB, que era el de menys. El seu objectiu era formar persones. I van aprovar amb matrícula d´honor. El bàsquet i Ramon Sitjà són sinònims. El senyor Ramon em va ensenyar a jugar a bàsquet, com molts anys més tard ho va fer amb el meu fill. I com ho va fer durant tota la vida amb centenars de nens i nenes. O milers, no ho sé. Alguns van arribar a l´elit; d´altres ens vam divertir. A Sant Josep, a les Dominiques, allà on fos. D´entrenador, d´àrbitre, de directiu. O pintant les línies de la pista amb guix, abans dels partits. El que calgués. Des de jove fins als noranta anys. Un altruisme i una abnegació que avui ja formen part de la llegenda del passat. Quan l´esport era minoritari i distava de la consideració social i econòmica d´ara. Eren temps de pocs recursos i molta generositat. Gràcies, senyor Ramon.