Hauria estat més maco fer-ho amb una victòria. Amb una ratxa espectacular de resultats. Fent pujada, anant de menys a més, ballant cada rival. Però no ha estat així. El Girona ha posat el punt i final a la temporada perdent, immers en una irregular dinàmica i lluny del seu millor moment. Però amb 70 punts n'hi ha hagut prou per pujar a Primera i això és el que realment importa. D'aquí a uns quants dies, setmanes i mesos, gairebé ningú recordarà el 2-1 d'ahir a Còrdova. Tampoc cal. A la retina de tothom quedaran els grans partits d'aquest curs i també la festa que ha viscut la ciutat els últims dies. Si es va jugar al Nuevo Arcángel era perquè tocava; ni uns i altres hi tenien gaire a dir, només buscar una victòria per acomiadar el campionat de la millor manera possible. Va semblar a prop amb el golàs de Felipe, però es va escapar amb les dianes de Piovaccari i Caballero. Al final, derrota. Però de les que no fan mal.

Que difícil deu ser plantar-se a Còrdova, un dissabte al vespre sota més d'una trentena de graus, i rendir com si d'un partit important es tractés. Per a un Girona que s'ha passat tota la setmana encadenant celebracions i encara amb la ressaca de l'ascens a Primera a sobre, era impossible. Sí, Machín no va treure el seu onze de gala. És cert, l'equip no va carburar com en els seus millors moments. Però del que qualsevol es podia imaginar al que finalment va ser, l'escenari va distar, i bastant. Si més no, de bon començament. Pocs retocs d'inici, amb Cámara i Felipe d'entrada com a novetats més destacades. La resta, futbolistes que han anat jugant al llarg de la temporada. I a l'hora de jugar, més intensitat fins i tot de la previsible. Per part de tots dos equips. Perquè els andalusos, tot i estar ja salvats, van sortir a mossegar. També el Girona, atrevit, amb ganes de remenar-la i buscar el gol.

Sense el respecte, el temor i la prudència de fa set dies a Montilivi, on no hi va haver res de res durant els 90 minuts previs a l'esclat d'alegria per l'ascens, Còrdova i Girona van oferir uns primers 45 minuts distrets. Moguts. Poques ocasions clares, per no dir gairebé cap, però suficients arribades a una i altra àrea. René va atrapar una centrada perillosa de Javi Galán al minut 7 i aquest mateix, al 12, va xutar massa forçat al lateral de la xarxa. I Markovic va enviar la pilota per damunt del travesser amb el cap al 35. Van ser les accions més perilloses dels locals, que van tenir en la velocitat d'un Galán que va fer anar de corcoll la defensa, especialment Ramalho, la seva millor arma. A l'altra àrea, el nom propi va ser el de Felipe Sanchón. Inèdit gairebé durant tota la temporada, el davanter va ser sinònim de perill. Va inventar-se una vaselina des de tres quarts de camp al 23 que va sortir un pèl alta; i al 42, es va generar tot sol l'espai tot i acabar xutant massa creuat. Abans del quart d'hora, ho provava Aday sense sort i al 16, Alcalá rematava de cap a fora. El gol no arribava, però la declaració d'intencions hi era.

La punteria, el que havia faltat al llarg dels 45 primers minuts, va aparèixer a banda i banda a la represa. Primer, a les botes d'un inspirat Felipe, que es treia del barret una rematada subtil i amb paràbola al 49 que superava per dalt Razak. Cinc minuts més tard, l'àrbitre xiulava penal en una suposada falta de Granell sobre Alfaro dins l'àrea. Piovaccari no va fallar des dels onze metres. Més tard, ja amb Longo i Mojica frescos al damunt de la gespa, el Còrdova va capgirar el marcador en un ràpid contracop que va culminar Caballero amb un xut a l'escaire. Quedava temps per maquillar el marcador, però més a prop va estar d'arribar el tercer (Rodri va rematar al pal al minut 88) que no pas l'empat. Es va perdre, però els deures ja estaven fets.