Un relleu de 200 estils completat amb dos minuts i mig per quatre nedadors que, entre tots, sumen 288 anys. Els nedadors veterans del GEiEG van aconseguir ser el millor club del recent Trofeu de Màsters de Girona-Memorial Pipe Sánchez Babot a la piscina de Sant Ponç, però el desapergut metge gironí, que des d'aquesta edició posa nom a la prova, estaria especialment orgullós d'aquest experimentat relleu en què tres dels seus integrants (Jaume Sabrià, Jordi Araus i Pere Muñoz -el quart era Roger Aymerich-) formaven part d'un grup de joves que, a cavall de les dècades dels 50 i els 60, ell havia engrescat a nedar a l'antiga piscina de la Devesa, i a córrer i fer esport pel Camp de Mart.

«Ens hi vam formar tots plegats amb en Pipe Sánchez Babot. Amb ell al costat, o millor dit al capdavant, a la piscina descoberta de 50 metres que hi havia a la Devesa», apunta Jaume Sabrià que, però, també explica que, sense disposar d'una piscina coberta fins uns anys més tard a Sant Ponç, els integrants d'aquella incipient secció de natació del GEiEG «començàvem a estar en bona forma nedant cap a l'octubre, quan la temporada s'acabava. Ens entrenàvem competint, perquè encara que ens tiràvem a l'aigua els 365 dies de l'any durant els mesos d'hivern sobretot anàvem a córrer, fèiem peses, pilota medicinal... i ens acabàvem tirant a l'aigua freda de la piscina». «Algun cop havíem hagut de trencar el gel per poder banyar-nos», rememora Jordi Araus, que té ben clar que Pipe Sánchez Babot era qui estirava del carro perquè aquell grup de joves fessin esport cada dia ara ja fa més de mig segle. «Era una persona que t'arrossegava, sempre et convencia i nosaltres el seguíem. Cada dia, a la una del migdia, sortia de la botiga i anava amb la moto fins a la Devesa...», recorda Araus que, com a anècdota, recorda que el «dia que em vaig casar en Pipe em va fer pujar als Àngels, em va dir "vinga, som-hi" i va pujar corrent fins a dalts dels Àngels i després vaig anar a casar-me als Salesians».

Impulsor de l´esport gironí

Pipe Sánchez Babot, mort el passat mes de desembre als 92 anys, va exercir de metge, era especialista en geriatria, però també va ser doctor de capçalera de molts gironins, i un dels grans pioners de l'esport a Girona. El 1944, amb vint anys, Sánchez Babot no va deixar d'insistir fins que el llavors alcalde de Banyoles, Xavier Prat, li va deixar organitzar la primera Travessia a l'Estany de Banyoles. Ell mateix en va guanyar la primera edició, el 1944 travessant l'estany amb 36 minuts, i també va ser el primer gironí a creuar nedant l'Estret de Gibraltar, el 1955. Després, Pipe Sánchez Babot també creuaria nedant els estrets del Bòsfor (separa les parts europea i asiàtica de Turquia) i dels Dardanels (també en territori turc per separar la mar Egea amb la mar de Màrmara) en tres aventures que, des de feia temps, Pipe Sánchez Babot havia preparat nedant des de La Fosca, on tenia una casa, a Les Formigues; Palamós-Platja d'Aro, Tossa-Sant Feliu... «Era un esportista increïble, fent atletisme, natació... Ell sí que nedava els 356 dies de l'any i encara no fa pas tants anys nedava els seus 1.500 metres diaris aquí a la piscina», recorda, acabant de nedar també a Sant Ponç, Pere Muñoz que, ara fa mig segle, va ser un dels deixebles més aplicats de Pipe Sánchez Babot a la Devesa i que ara, després de molts anys també dedicats al món de la medicina, torna a anar un grapat de dies a la setmana a nedar. En la seva joventut, Muñoz va destacar en una altra de les iniciatives que va endegar Pipe Sánchez Babot per promocionar l'esport gironí de mitjans del segle XX: «L'atleta complet».

La competició, que Pipe Sánchez Babot va modelar a semblança d'una que es feia a Barcelona, constava de vuit proves d'atletisme i tres de natació. «Es feia en tres dies i l'últim sempre era l'1 de novembre, sempre amb molta gent a Girona, que era quan fèiem les tres proves de natació i ens tiràvem a l'aigua freda de la piscina de la Devesa», explica Jaume Sabrià sobre «l'Atleta Complet», que constava de córrer el 100, 300 i 1.000 metres, els 110 tanques, salt de longitud, salt d'alçada i llançaments de pes i de disc; i tres llargs de piscina: 50 metres papallona o braça (es deixava escollir perquè no tothom sabia nedar bé la papallona), 50 esquena i 50 crol.

«En els dos primers dies, els atletes ens agafaven molts punts d'avantatge, però en el tercer dia, en la natació els recuperàvem tots», apunta Jordi Araus mentre que Pere Muñoz, que a més de la natació també havia destacat com a atleta, especialment en proves de llançaments, diu directament «molts atletes amb prou feines sabien nedar». Aquesta rivalitat entre atletes i nedadors també va ser l'origen d'una altra de les proves històriques de l'esport gironí, la Pujada a Peus als Àngels, tal com recorda Jaume Sabrià. «Nosaltres hi pujàvem molts diumenges amb en Pipe. Com que no podíem nedar gaire durant l'hivern, anàvem molt a ­córrer. Normalment per la Devesa, el Camp de Mart i fent la volta pujant al geriàtric, però, després els diumenges solíem pujar als Àngels». Els atletes solien explicar que havien pujat corrent als Àngels amb 61 minuts, mentre que Pipe Sánchez Babot i el seu grup de nedadors van fer la pujada amb 58 minuts i mig el 1963. Incredulitat per part dels atletes i, des de l'any següent, la Pujada a Peu als Àngels va ser una prova organitzada pel GEiEG amb cronòmetre inclòs (l'engegaven a baix i es pujava en moto per arribar al Santuari abans que el primer corredor i marcar el temps oficial). La pujada, igual que la travessia a l'estany, són dues proves que, parides al cérvell de Pipe Sánchez Babot, que encara es continuen celebrant avui dia.

Nedant als 70 anys

El llegat de Sánchez Babot en l'esport gironí és evident per les dues proves, travessia i pujada, però, també per com va marcar els llavors joves esportistes que seguien les seves passes a la Devesa. Molts d'aquells, per motius familiars i professionals, no van poder seguir dedicant les mateixes hores a l'esport i a la natació amb el pas del temps. Però alguns hi van tornar, com Jaume Sabrià un cop va haver passat la quarantena, o d'altres, com Pere Muñoz, un cop arribada la jubilació. Sabrià que ara, passats els setanta anys, va a Sant Ponç, com a mínim tres cops la setmana, sempre a les set del matí i per nedar una mitjana de 2.500 metres, es va començar a aficionar anar a les competicions de màsters (veterans) que es feien per diferents clubs de Barcelona i Tarragona. Sabrià i un altre màster del GEiEG, Rafa García, varen voler fer una competició de màsters a Girona i així va néixer el Trofeu Màsters de Girona que, ara rebatejat com a Memorial Pipe Sánchez Babot, ha arribat a la dinovena edició. Amb el pas del temps, i ja amb la implicació del GEiEG i de l'actual president de la secció de natació, Lluís Masberenguer, i d'antigues nedadores com Aurèlia Teixidor, els màsters són un part més de la secció grupista i compten amb unes setanta fitxes de nedadors veterans. De manera paral·lela, el grup de joves que havien fet esport de la mà de Pipe Sánchez Babot es varen retrobar fa una mica més de deu anys per fer sopars i recordar els vells temps. D'aquests, en principi, només Sabrià, Araus i Muñoz seguien nedant d'una manera intensa però, aprofitant el canvi de nom del trofeu, gent com Josep Maria Vallmajó, Enric Ortega, Josep Lluís Lucero, Jordi Pagès o Felip Sánchez (el fill de Pipe) també es van tirar a l'aigua de la piscina de Sant Ponç.